FENT MALETES ... SNIF!

La setmana ha passat especialment ràpida, amb en Ramon i en Ricard hem voltat per Manhattan i Brooklyn, hem sortit a sopar, hem fet alguna compra, hem anat al MOMA i els hem ensenyat bastant a fons Brooklyn, el nostre barri d'adopció. Ahir al matí ens vam acomiadar d'ells provisionalment perquè el dilluns ens retrobem a Las Vegas per fer una setmaneta junts de vacances per la zona oest dels EEUU.

Ara que ja estem de cap de setmana estem inmersos en fer maletes, i clar, això vol dir que marxem de NYC, que deixem el pis ... en definitiva que l'aventura  newyorker està arribant a la seva fi. Sé que els que em llegiu pensareu que tinc molta cara de "queixar-me" després d'estar a NYC desde l'1 de maig i que encara em queden tres setmanes de vacances i que, fins i tot, torno a New York quatre dies per acabar d'acomiadar-me de la ciutat, dels amics ... però la sensació que s'està acabant aquesta etapa tan fantàstica em/ens produeix una mena d'estat melancòlic però al mateix temps d'alegria per començar un viatge durant 19 dies per altres estats del país i sobretot, per tornar a casa nostra i veure a la familia i als amics després de gairebé quatre mesos de contacte només virtual o telefònic, gràcies a Sant Skype.

Tristos-contents, ahir abans de (l'últim) sopar
a Park Slope

Doncs com anava dient, des d'ahir a la tarda estem començant a fer maletes, i no ha estat fàcil, més aviat a estat estressant i esgotador. Hem tingut que fer tres tipus de maletes, unes per emportar-nos de viatge per la costa Oest, Chicago, Boston i Cape Code, unes altres amb roba i altres estris que no necessitem pel viatge i que deixarem a NYC a casa dels nostres amics Carlos i Mónica (ells dos són uns altres àngels de la guarda a la nostra ciutat d'adopció ja que apart de tractar-nos com reis, ens deixen casa seva per estar els últims dies a NYC abans de tornar a Barcelona). I finalment ha aparegut una tercera categoria de maleta formada per totes les compres que hem anat fent a la ciutat, més els apunts i llibres d'anglès, catàlegs, objectes varis, records ... en definitiva, hem anat recollint com formiguetes i ara per marxar no teníem espai a cap maleta per posar-ho ... solució, per 80 dòlars hem comprat una maleta (moníssima) adicional ... tornarem a Barcelona carregats com burros i portarem més maletes que la Piquer ... però és el que té viure tres mesos a la capital del món, encara que no vulguis acabes acumulant compres i no es qüestió de deixar-nos res aquí, no? ... O si??  Pensant una mica, si comptem el preu de la maleta extra, més el càrrec d'American Airlines per segona maleta a facturar més l'estrés que tenim des d'ahir a la tarda ... potser el millor hagués estat deixar cosetes davant de casa i que algú les aprofités ... de fet, hem fet això amb uns texans vells i unes bambes esportives d'en Pere i en cinc minuts ja no hi eren ... són ben raros aquests americans.

Sigui com sigui, hem aconseguit tancar les 5 maletes i ara mateix preparem un soparet informal a casa amb uns quants amics per celebrar (?) que marxem dilluns ... i si, amb pena, però contents, feliços pero tristos ens pendrem unes ampolletes de vi i de cava i brindarem perquè aviat tornem a New York ... i qui sap ... potser hi tornem abans del què ens imaginem.

La nostra petita aportació a les
paradetes del dissabte
a Park Slope

ÚLTIMA SETMANA A NYC

El temps passa rapidíssim i aquesta setmana és l'última de la nostra estada a New York, el dilluns vinent marxem 19 dies a fer una petita ruta per altres estats del país i conèixer una mica més la vida americana fora de la ciutat dels gratacels. Abans de tornar a casa, però, passarem 4 dies a NYC per fer les últimes compres i sobretot despedir-nos amb molta pena de la ciutat i d'alguns dels amics que hem fet durant la nostra "aventura" newyorker.

Sopant amb la Marta, en Ricard i en Ramon
 al Sea de Williamsburg

Però lluny de posar-nos tristos apurem aquests dies per continuar exprimint tot el que ens ofereix NYC i a més ho fem amb la bona companyia d'en Ramon i en Ricard, que ens han visitat desde BCN. Aquests darrers dies han estat una mica atrafegats, apart de passejar per la ciutat que mai ens avorreix, hem aprofitat per anar a passar un dia a Connecticut convidats per la Virginia, l'amiga d'intercanvi d'en Pere, i hem descobert una zona preciosa, a menys d'una hora de New York, amb paisatges de boscos espectaculars i sobretot, unes mansions encara més espectaculars on viuen nordamericans amb uns ingressos més alts que el PIB anual d'algun país africà i crec que fins i tot europeu.

Les fotos d'Ai Wei Wei

També hem visitat un parell de museus ben interessants, el Museu Jueu, amb una col·lecció herència d'unes riquissíssimes jueves, les germanes Cone, que van viure a cavall entre Baltimore, Europa i de fet, la resta del món perquè feien viatges llarguíssims i que es van dedicar a col·leccionar un munt d'obres de Picasso, Gauguin, Rodin, Cezanne i Van Gogh, entre d'altres, i l'exposició de fotografies d'Ai Wei Wei a la Casa Asia de Manhattan amb fotos d'estil "realisme-periodístic" de la New York dels 80-90, ben diferent de com la coneixem actualment. Encara ara em sembla un miracle que barris com Lower Est Side hagin canviat tant en tan poc temps, de carrers amb edificis ruinosos, homeless i drogues han passat a ser barris residencials, cool, amb botiguetes i restaurants de catàleg i molts joves visquent als antics edificis fets pols ... és força curiós aquest fenòmen de rehabilitació o nous usos d'espais degradats conegut com a "gentrificació" i que ja va comentar en Pere a una de les seves entrades al blog.

Aquesta setmana amb temperatures oscilants entre el foc de l'infern i la pluja de tardor, estem aprofitant per voltar una miqueta més per Brooklyn i veure l'skyline de Manhattan de dia i de nit a la vora del East River, amb l'excusa de portar-hi als nostres convidats, i també per repetir restaurants que ens han agradat, com el "Sea" de Williamsburg o descobrir-ne de nous com una famosa i amagada hamburgueseria situada, mig il·legalment, darrera d'una cortina als baixos de l'hotel Meridien del 56 St entre la 5 i la 6 Ave de Manhattan. Els newyorkers diuen que és on es mengen les millors hamburgueses de New York ... la veritat a mi, em semblen gairebé totes iguals.

Manhattan de nit, desde Williamsburg

La setmana també ens ha donat per fer algunes compres interessants, com per exemple texans (jeans en diuen aquí) Levi's a 12 dòlars a la botiga oficial o un Ipad 2 d'Apple, força més car que els texans, però que resulta ser una joguina ben entretinguda i que anem descobrint poc a poc com nens petits.

I així entretinguts, amb sopars, cerveses amb amics i visitant encara zones de New York desconegudes comencem a pensar amb les maletes i anem descomptant els dies del calendari ... tot i que sembla que fós ahir que vam arribar a la ciutat per passar-hi tres mesos ... que ràpid passa tot "lo" bò.

MOMA PS1 I RESTAURANTS

Avui fa un dia xafogós a New York, d'aquells que el poc vent que corre sembla que surti d'un assecador de cabell i el sol és tant potent que és com si fóssis al mig del desert a les 12 del migdia, si a tot això hi sumem que a Manhattan tot és asfalt i gratacels, cotxes, fum del metro i gentada, el millor plan per passar el dia és dinar a un restaurant fresquet i visitar algun bon museu "idem", i d'un i d'altre a NYC n'hi ha per donar i vendre.

Així doncs amb en Pere hem quedat per dinar amb la seva amiga Haruyo al Nada, un bon restaurant japonès, dels de veritat, al 50th St amb Lexington Ave. Després d'assaborir el peix cru, l'arròs, la sopa de misho i l'amanida hem agafat la M del metro de NYC per desplaçar-nos al barri de Queens i visitar el MoMa PS1, una mena de sucursal del MoMa de Manhattan i que jo desconeixia. En Pere, que està molt més al dia que jo en art, ha proposat anar a veure què tal era la col·lecció de Queens i jo encantat de descobrir nous espais i més encara si al carrer hi ha una temperatura que ronda els 34 graus.

Manhattan desde Queens

El MoMa de Queens està ubicat en un antic edifici industrial, a Jackson Ave. amb la 46th Ave. i bàsicament acull exposicions de l'art contemporani més actual i novedós, i com no podia ser d'altre manera, les quatre plantes de l'edifici acullen obres de video-art o art audiovisual, escultures i fotografies, entre d'altres formats "artístics". L'edifici no té res d'especial, però els americans tenen una habilitat extraordinària per restaurar vells edificis i adequar-los a nous usos deixant moltes zones tal i com eren en orígen, en aquest cas per exemple, les escales d'accés a cada planta estàven intactes i les portes de les diferents sales eren també antigues o vintage com en diuen aquí. El centre té també una petita botiga, una cafeteria, aules per a cursos diversos i un gran pati on cada dissabte al migdia fan un festa de música electrònica estil Sonar i que intentarem conèixer l'últim dissabte que passarem a New York.

Video art

Freaks en pantalla

De les set exposicions que hi ha actualment al Museu m'han agradat especialment dues propostes, la de Laurel Nakadate i la d'Alejandro Jodorowsky. La primera és una exposició bastant àmplia, però em quedo amb la sala de fotos de gran format d'una sèrie de 365, on l'artista, una newyorker joveneta, s'ha fet una foto cada dia plorant .... si, tal com ho llegiu, autoretrats plorant en diferents entorns, al carrer, a la platja, al mig de la muntanya nevant, a casa seva, en hotels, a la dutxa, vestida, despullada ... tot plegat ben original i sobretot amb molta qualitat artística. La noia és una mica narcisista perquè tota la seva obra és ... ella mateixa, siguin fotos o videos, sempe hi surt ella ... però m'ha agradat, tot i que tampoc és que sigui una model de passarela ni tingui un físic espectacular però és resultona, amb en Pere hem comentat que era com la Betty la fea de la versió americana, però quan ja era guapa.

La segona proposta que m'ha interessat ha estat una pelicula rotllo performance de temàtica religiosa, concretament de la vida de Crist narrat amb imatges amb un estil barreja de Dalí i Almodovar, força irreverent i amb escenes ben impactants. La projecció era en una gran pantalla a una sala fosca i plena de butaques de cine, i només perquè us feu una idea, en una escena hi ha un munt de prostitutes de diferents edats, una d'elles amb una mona com la de Tarzán en braços (?), dins una església (?), de cop i volta entra "Jesucrist" en tanga dels de filet al cul (?), les mira, i surten de l'església darrera seu ... crec que era l'episodi de Maria Magdalena del Nou Testament o de la Biblia ( ... sorry, sóc poc religiós jo ...) explicat de forma ben original.

oferta-oferta!! ... que me lo quitan de las manos

Un cop vistes totes aquestes "modernors", envoltats d'un públic encara més modern, cool i alternatiu que les obres exposades, hem agafat la G per anar a descansar una estona a casa, aquest vespre sortim a sopar a un restaurant amb una terrassa amb espectaculars vistes de Manhattan, aprofitant que durant quinze dies fan el que s'anomena la "NYC Restaurant Week Summer 2011" a New York i per un preu únic de 35 dòlars pots sopar a més de 300 restaurants que normalment tenen uns preus prohibitius. Nosaltres, exprimint tot lo bo que ens ofereix NYC, hem quedat amb les newyorkers Nancy i la Maria per veure com funciona aquesta oferta que ben segur i coneixent com organitzen activitats d'aquests tipus a la ciutat, estarà de nassos .... ja us ho explicarem!

MIAMI EXPERIENCE

Com ja ha explicat en Pere al seu blog, aquesta setmana l'hem començada a Miami, concretament a Miami Beach on ens hem escapat tres dies per intentar conèixer una mica la famosa ciutat d'en Julio Iglesias, la Gloria Stefan, el Bisbal i l'Alejandro Sanz i de tots els actors de telenoveles d'Amèrica Llatina.

Miami Beach

En resum i simplificant una mica es pot dir que no és la ciutat on aniriem a viure, fins i tot, crec que és difícil que hi tornem de vacances per la senzilla raó que per a nosaltres no té res gaire interessant, tampoc és una ciutat horrorosa, però ni l'ambient, ni la platja, ni l'arquitectura ens han emocionat, més aviat al contrari. Per començar a la platja l'aigua és massa calenta, quan et banyes no et refresques, més aviat sembla que estiguis en remull dins d'una olla de sopa, i la platja en sí tampoc té res a envejar a les espectaculars platges de la nostra costa, o les de Cádiz o les de les Balears.

En relació a l'ambient de la ciutat el Miami dowtown és horrorós, de lo pitjor que he vist mai, gratacels d'oficines, homeless pel carrer, botigues antigues rotllo "todo a 100" ... vaja ... per sortir corrent. Els barris de Little Haití i Little Havana son diferents, amb cases baixes amb jardí, el primer molt pobre i brut i el segon una mica millor, amb gent més rica i construït reproduint els carres dels barris residencials de l'Havana de veritat. Vam veure també des del cotxe (a Miami si no tens cotxe no pots fer res) el districte del disseny, amb una concentració de botigues de mobles, i part dels barris residencials de Miami Beach on viuen els "ricachones", amb cases espectaculars, seguretat privada i el iot a la part del darrera.

Per ser justos però, Miami Beach és un altre cosa. L'hotel el teníem al districte Art Deco i s'ha de reconèixer que és ben maco. El barri el formen cases baixes o amb pocs pisos construides a les decades dels anys 20 i 30 del segle passat i estan ben conservades, hi ha molts hotels i restaurants però també botigues com Armani, Gap, Zara ... i en general és una zona agradable per passejar-hi, però tampoc es pot dir que sigui per caure de cul d'emoció.

El districte Art Decó

Ja sabeu que m'agrada observar, i a Miami també ho he fet ... i molt. Per començar, a cap lloc havia vist tantes dones amb nassos operats, està ple de noves riques o riques de sempre però amb poca classe, normalment de països sudamericans o d'Espanya i dels EEUU que llueixen amb orgull els mateixos nassos pels carrers i les platges de Miami Beach. S'ha de reconèixer que en general no vesteixen "estil poligonera- Belen Esteban", més aviat són de l'estil "Ana Obregon" ... ja m'enteneu ... 0 classe però amb comptes corrents plenets de dòlars. També està ple de tios catxes ensenyant múscul, generalment llatins morenets a la flor de la vida però que m'agradaria veure d'aquí uns anyets (aquí podeu entreveure una mica d'enveja ... je, je!) i sobretot s'escolta molta salsa arreu i en tot moment ... clar, quan portes una estona sentint "eres mi amorsito sabrosón ... assucaaarrrrr ... me ensendiste con pasión ... no puedooo masss tengo tu cuerpo en mi menteeee ... asssucaaaarrrr"  treuries una "recortada" i destrossaries tots els aparells de música que tinguéssis a vista.

Amb en Pere ens hem allotjat al Blue Moon, un hotel molt recomenable, al mig del districte, net, amb espais agradables i habitacions maques i un bon esmorzar per 5 dòlars per barba que incluia també internet, tumbones i tovalloles de platja i un descompte a la cocteleria del mateix hotel. Del tema menjar i seguint els consells del recepcionista del Blue Moon, hem dinat un parell de dies a un restaurant cubà del mateix carrer, amb un dels cambrers nascut al Vendrell i que ens va fer sentir com a casa. Jo no he gaudit gaire del menjar durant aquests dies perquè he tingut una petita "passa" d'estómac i, sense entrar en detalls, no estava el "horno para bollos" i la meva dieta s'ha basat en arròs, pollastre, sopeta, molt tè i aigua i ... poca cosa més ... potser per això no m'ha agradat l'experiència Miami? No ho sé ... però com a experiència no ha estat malament, a més, hem tornat morenets després d'unes horetes de platja, amb algunes compres fetes i jo, amb menys panxa després de la dieta obligatòria i fins i tot amb un tall de cabell "a lo Miami" fet ahir abans de marxar cap a l'aeroport a una perruqueria del dowtown .... i no, encara que penseu el contrari el perruquer d'orígen argentí igualet al Berlusconi no m'ho va fer gens malament ... ja veieu que no tot és dolent a Miami.

Sol i sombra a Miami

MABELY'S NEWYORKER

Aquesta setmana ens ha passat especialment ràpida, hem tingut a la Mabel a casa i hem intentat veure alguna cosa diferent o com a mínim, intentar que la seva curta estada a la ciutat fos el millor possible, i crec que ho hem aconseguit.

Tampoc és que haguem estat tot el dia al carrer voltant com bojos, hem tingut moltes estones de descans a casa i hem fet molts àpats al nostre apartament de Brooklyn, però també hem aprofitat per sortir a sopar a algun dels magnífics restaurants que té NYC i de pas, presentar-li alguns dels nostres amics newyorkers. Apart dels episodis culinarisocials, hem visitat Coney Island, en un dia de calor horrorosa i un sol que ens cremava l'esquena, hem passejat per Manhattan i Brooklyn, hem fet un parell de brunch, hem anat al Metropolitan i al MOMA, hem fet compres pel Soho, hem vist Manhattan de nit des del Top of the Rock del Rockefeller Center ... i mil coses més ... però de tot, crec que en el top ten podem incloure-hi la missa de Gospel del diumenge passat, l'espectacle Anything Goes a Broadway, la visita a la Hispanic Society i la barbacoa d'ahir la nit a Roosevelt Island amb una bona colla d'amics.

El Stephen Sondheim Theatre

Anything Goes és un clàssic dels musicals de Broadway, estrenat en la dècada dels 40 i representat gairebé de forma continuada als escenaris de NYC. Aquest any ha guanyat els premis Tonys de teatre com a millor musical revival i la veritat és que val la pena veure'l. Les entrades són cares, al voltant de 127 dòlars i això espanta a molts turistes i el públic era, podríem dir, de bona posició i molts d'ells contemporanis al moment d'estrena de l'obra, o sigui, que semblava una reunió de jubilats rics ... i fins i tot vam veure una cutre-celebrity in person ... ni més ni menys que al mil·lionari Donald Trump, amb la seva cabellera rossa postissa, la cara estirada i els seu fals somriure amb la gent que l'aturava, va sortir d'una limousine, envoltat de guardaespatlles i de la seva joveníssima i espectacular dona ... vaja, un numeret. A nosaltres però, ens van agradar molt més els números musicals de l'obra, amb música de Cole Porter, claqué, canvis de decorats, de llums, de colors, de vestuari, els actors i actrius movent-se per l'escenari sense parar de ballar i de cantar ... tot plegat ben emocionant, i sobretot, amb una qualitat excel·lent, o sigui que no és estrany que hagi guanyat els Tonys.

El dimecres vam visitar la Hispanic Society of America, i us ho recomano molt. El centre, situat a Harlem, va ser fundat a principis del S.XX per un americà enamorat de la cultura espanyola, el Sr. Archer Milton Huntington i conté una biblioteca especialitzada i un museu amb obres ben interessants, desde pintures de Goya, El Greco, Velázquez i sobretot de Sorolla i les seves "regiones de españa" fins a arts decoratives, arqueologia i escultures. L'edifici es manté tal com el van inaugurar, o sigui antic, i la disposició de les obres és també poc "museogràfica", però precisament d'aquí li ve el seu encant, és un museu com els d'abans, petitó i amb una barreja d'estils poc estudiada ... però veure obres tant importants juntes ens va sorpendre moltíssim, i per bé.

En Pere i la Mabel a la sala dels Sorolla

Ahir a la nit vam acostar-nos a Roosevelt Island convidats per la Mònica i el Carlos a fer la nostra segona barbacoa a NYC i va estar més que bé. L'arribada va ser ben original, ja que una de les formes per accedir-hi és mitjançant un funicular que penja sobre el East River i on es tenen unes espectaculars vistes de Manhattan. Un cop a l'illa, vam anar cap a un dels parcs amb graelles per fer barbacoes i vam instal·lar-nos en una taula mòbil del mateix parc i vam començar a fer la carn i a treure el menjar de les bosses per fer un picnic com cal. El plat principal va ser un asado al estil colombià cuinat pel Carlos i ens van encantar la vedella i els xoriços adobats típics d'aquell país. Per compensar, vam menjar també empanades argentino-cubanes, amanida verda i de pasta, guacamole i una mica de fruita, tot regat amb cerveses i vi de diferents països: França, Espanya, EEUU i Argentina ... en definitiva, ens vam saltar la dieta nocturna i ens vam afartar com lladres, això si, la posta de sol entre els edificis de Manhattan, l'airet al costat de riu Hudson i sobretot la companyia van valer la pena.

La barbacue a Roosevelt Island

Preparatius i posta de sol

MISSA I GOSPEL A HARLEM ... ALELUYA!!

A la porta de casa amb la Mabel

Des del dissabte a mitja tarda estem fent d'amfitrions de la Mabel que ens està visitant a New York per una setmaneta. No cal dir que nosaltres estem encantats de tenir-la a casa i sobretot molt contents d'ensenyar-li la "nostra" New York, una mica allunyada de la típica postaleta de l'estàtua de la Llibertat o del Empire State. Tenim l'avantatge que la Mabel ja ha estat a la ciutat un parell de vegades i disfruta molt quan la portem a llocs poc turístics o simplement una mica diferents dels circuits "oficials". Per començar li vam ensenyar el nostre piset i tot seguit la vam passejar orgullosos per Park Slope i pel Prospect Park a Brooklyn i el diumenge vam muntar-li una visita a Harlem, barri que nosaltres coneixem poquet i que ens feia ilusió descobrir-lo amb ella.

Tots tres teníem ganes d'anar a una missa-gospel de diumenge a Harlem i en Pere, previsor com sempre, va buscar informació d'alguna església que no fos massa "turística" i que no muntéssin un teatrillo per grups de blancs ansiosos de veure una cerimònia com les que surten a les pelis. Finalment la va trobar i després de comfirmar amb els nostres amics newyorkers que era una bona opció vam enfilar Manhattan amunt per estar a les 11 davant la porta de l'església. Pel camí, al metro, vam conèixer una parella d'espanyols de Granada que es van afegir a l'"excursió". El problema va començar quan l'església recomenada estava tancada a "cal y canto" per obres i allà no hi havia ni Déu! (i això que diuen que Déu està a tot arreu!!). Vam tenir una forta decepció i ja ens vèiem tornant a casa amb la cua entre les cames quan la Mabel va recordar una petita església al començament del mateix carrer 126 i vam decidir provar sort. Pel camí sen's va afegir una parella de catalans per tant el grupet el formàvem 7 spanish que ens vam apropar a la porta on una senyora negre com el carbó i vestida de blanc ens va atendre molt amablement i ens va dir que clar que podíem entrar, allò era la casa del Senyor i erem molt benvinguts. Amb una mica de recança i sense saber massa quin tipus de cerimònia fèien allà ens vam asseure als bancs del darrera i vam anar saludant al poc públic de l'església que ens miraven una mica estranyats.

Apunt de començar la missa

La façana de la petita església

L'església era una mica cutre, la podriem catalogar com una petita església de barri que li feia falta una bona restauració, les llums (fluorescents) eren velles, les parets blanques demanaven una mà de pintura urgent i l'altar semblava una parada de mobles vells. El conjunt-orquestra i el cor no eren millors ... vaja, que era igualet que una festa de jubilats al Casal d'Avis del poble més petit del nostre país. Amb la sensació de no saber què fer, si quedar-nos o marxar, vam esperar una estoneta fins que les primeres notes del organillo i la guitarra elèctrica del grup van començar a tocar la primera de les cançons de la cerimònia ... i al moment vam saber que per casualitat, però el destí ens havia portat a una bona missa de gospel.

Les dues hores següents van ser espectaculars, de les millors de les que hem viscut a New York, crec que durant molt temps recordarem els sermons cantats, el cor de senyores en èxtasi alabant al seu "senyor", el discurs del pastor, les coreografies, el ritme i sobretot l'amabilitat com ens van tractar. El reverend Milton, el senior pastor Henry Harrison, els pastors (i pastores) associats Donna Hambric, Michael Adu i els músics i cantants ens van saludar un a un, ens van convidar a sortir a cantar i ballar alguna cançó i es van interessar per saber d'on erem, si ens agradava la cerimònia ... vaja, que ens vam sentir com a casa tot i que nosaltres no teniem ni la seva fe ni el seu ritme ni el seu color de pell.

El llibret amb la música

Després de cantar i ballar una bona estona, vam fer un donatiu a l'església de 15 dólars i vam comprar un CD casolà amb les seves cançons, ens vam despedir agraïnt-los que ens deixéssin compartir la seva missa i vam sortir contents, amb un somriure d'orella o orella. Camí del restaurant per fer el brunch a Harlem tots tres vam arribar a la conclusió que si les cerimònies catòliques fóssin com la que acabàvem de veure estem segurs que molta més gent ompliria les actuals avorrides, tristes i repressives misses catòliques, apostòliques i romanes.

MÉS COSTUMS NEWYORKERS

Cada vegada ens sorprenen menys coses de les que anem veient a la nostra ciutat d'adopció, els homes (i les dones) som animals de costums i més o menys ràpidament ens adaptem a les situacions i als entorns i acabem acceptant com a normals situacions o formes d'actuar que fins fa poc ens podien semblar com a mínim "estranyes".

Amb en Pere ens hem acostumat a la vida de New York, i ara ja no sen's fa "raro" anar a fer la bugada un cop a la setmana a la botiga del xino de la cantonada, agafar el metro constantment i veure rates a les vies i a les andanes, sobretot a la nit, estar tot el dia dient excuse me, i'm sorry quan demanes pas a un botiga, pel carrer o al metro o pagar un 20% de propina cada cop que sopem fora, agafem un taxi o prenem un cóctel.

Això no vol dir que hi hagi costums newyorkers que encara ens sorprenen. Aquí en teniu alguns exemples:

Quan surts de copes és habitual deixar la teva targeta de credit al cambrer i al final de la nit quan demanes el check et cobra tot el que has consumit en un sola nota. A mi em va sorprendre molt el sistema i el primer dia que vaig veure-ho no acabava d'entendre com funcionava, però realment és molt pràctic. No puc ni imaginar-me què passaria si això ho féssim al nostre país, segur que et cobrarien de més i en dos caps de setmana t'haurien polit el compte corrent a base de copes falses, errors diversos i altres "traquimanejes" varis a favor dels bars i discoteques.

Un altra costum aquí, i també a molts països nòrdics d'Europa, és treure's les sabates quan estàs de visita a casa d'algú. Com que la majoria dels nostres nous amics són espanyols no habíem experimentat el costum, però ahir vam estar una estona a casa d'una de les companyes d'intercanvi d'en Pere i només entrar al seu pis del Upper East Side, ella i el marit es van treure les sabates i nosaltres, molt educats, vam fer el mateix. El problema va ser que ahir va diluviar a la ciutat i jo portava unes Converse totalment xopes i per tant, els meus mitjons d'estiu també estàven ben humits ... conseqüència, em vaig anar passejant pel pis amb els peus molls i vaig deixar les meves empremptes podals a la moqueta i les alfombres de la casa ... esperem que no es molestéssin, glups!!

Com ja us vaig explicar en un altra post, les dones jueves ortodoxes porten uns "pelucones" horrorosos seguint les seves tradicions religioses, però a NYC no són les úniques que donen feina als perruquers i als fabricants de postissos, les senyores i les noies de color (negre) també estan enganxades a aquesta moda, però el seu objectiu és diferent, no segueixen les ordres de cap ésser diví que les guia pel bon camí, elles ho fan per pura estètica (o antiestètica depenent del cas). Com diu el Sr. Murphy i la seva llei, quan es té el cabell llis el vols arrissat, quan ets alt vols ser més baix, quan ets prim vols ser més gras i quan ets gras vols ser prim ... concretant, les senyores de color no suporten el seu cabell arrissat i la forma més fàcil que tenen de dissimular-ho és posant-se perruques de diferents estils, colors i mides. La majoria opten per la perruca llisa i de color fosc, semblant a la melena Pocahontas, i van movent el cap perquè es vegi que tenen uns cabells ben sedosos; també hi ha la versió mitja melena, al estil de Victoria Beckam. Les més atrevides les porten de colors, imitant a la Celia Cruz i les pitjors, les que porten melenes ondulades amb metxes o recollits amb monyos impossibles al estil Marujita Díaz. Tot plegat em sembla ben curiós perquè encara que intentin dissimular-ho es nota molt que aquell cabell no és seu i m'agraden molt més les noies que porten un cabell curt ben tallat o melenes llargues arrissades amb un estil natural, sense enganys.

La gran Celia Cruz, pionera en perruques

Parlant de cabells i pentinats, hem vist un parell de casos, segons sembla, habituals a la ciutat. El primer és portar una pinta enganxada als cabells, tal qual ... normalment ho porten nois negres amb cabells més o menys voluminosos al estil del anunci del 11888, només que porten la pinta, normalment de plàstic i de color viu, al cap com si haguéssin sortit corrent del perruquer o de casa seva a mig pentinar! El segon cas és la moda de posar-se una tovalloleta petitona de bidet, al cap, tal com sona ... sense cap mena de gràcia, a vegades sota la gorra altres "a pelo" ... Amb en Pere pensem que és per la calor, així la suor queda a la tovalloleta i es van eixugant ... però encara no tenim la certesa que sigui la raó principal, tindrem que seguir investigant.

Com veieu estem tot el dia observant i intentant entendre les costums dels altres, però no crec que adoptem cap de les opcions relacionades amb els pentinats, ni que acabem deixant la VISA als cambrers ni que quan tornem a Barcelona fem descalçar a la gent a casa nostra. En definitiva tot i el respecte per les seves costums amb en Pere pensem: Són ben estranys aquests americans!

FOCS AL HUDSON, FOC A LA PELL I MOMA

La primera setmana sense curs d'anglès ha passat com totes ... volant! ... no ens n'adonarem i ja tornarem a ser a Barcelona, però mentrestant anem aprofitant el temps al màxim. Vam començar la setmana anant als focs del 4 de juliol, aquest any fets al Hudson River entre Manhattan i New Jersey, per tant, ens vam desplaçar cap al carrer 28 i tot i la gentada, vam poder gaudir-los bé, és d'aquells espectacles que no repetiríem, però ja que hi erem ... vam ser dos més dels milions de newyorkers i turistes que van "celebrar" l'Independence Day aprop del riu.

Focs i càmares de fotos

L'endemà vam tenir la primera dosi de sol i de platja d'aquest any, vam fer una excursió de tot un dia a Fire Island, una de les zones més boniques de costa apropet de New York (apropet vol dir dues hores en metro, tren, bus i ferry! ... que per ser NYC no és res!) ... i va resultar més agradable del què imaginàvem. El paisatge és preciós, les platges gairebé verges, hi havia poca gent i ens va fer un dia espectacular ... el pitjor va venir a la nit quan vam comprovar que la crema que vam comprar a la farmàcia, de la conegudíssima marca Copertone no era tan bona com pensàvem, i tot i que no vam parar de protegir-nos del sol vam tenir un efecte zebra a la nostra pell, amb ratlles irregulars de color vermell-gamba a l'esquena, pit i peus ... Després d'una segona visita a la farmàcia de Park Slope i de comprar la miraculosa crema Eucerin (segons un newyorker que ens va aconsellar en italià), en un parell de dies hem aconseguit que la nostra pell tornés al seu estat normal, això si, una mica més morena (bé, jo ja estic "negrito", en Pere només una mica ... je, je!).

El paradís ... Fire Island

El millor d'aquests últims dies va ser anar ahir a la tarda a les sessions Summer Thursday Nights que fan al jardí d'escultures del MOMA, i de pas, visitar les exposicions del museu. L'estiu a New York està plè d'activitats d'aquest tipus, a gairebé tots els museus, centres culturals, parcs, sales de concerts, jardins o espais al aire lliure munten festes a la nit, bé ... per nosaltres seria mitja tarda, o sigui de 6 a 2/4 de 9 ... però aquí això ja és night. Com que pot resultar estressant estar al dia de tots aquests events, nosaltres anem fent, sense pressa però sense pausa amb l'ajuda del Time Out, les mil webs sobre NYC o els consells dels amics newyorkers i sobretot la recerca d'en Pere, anem descobrint concerts, activitats gratuites i anem a les que podem.

Com us deia, ahir al MOMA feien com cada dijous d'estiu, aquesta mena de festa amb música en viu al jardí del centre, on apart dels músics, munten un parell de barres on serveixen cóctels, vinet i alguna cosa per picar. Nosaltres vam gaudir de la música brasilera del grup "Rob Curto's Pe de Serra All-Stars" prenent dues copes de fresquíssim i caríssim chardonney blanc i veient com el públic s'anava animant per moments per acabar convertint l'espai en una bona festa brasilera d'estiu al ritme dels tambors, les guitarres i la maquíssima veu de la cantant, una barreja de Montserrat Caballé (pel volum) i la Regina Dos Santos (pel color de la pell i el ritme). A New York ho saben fer bé ... és força original poder visitar el MOMA, un dels museus més importants del món en art contemporani i al mateix temps gaudir de bona música, bon ambient i una copeta al jardi, envoltat d'escultures de Picasso, Rodin, Aristide Maillol o Joan Miró.

Els brasilers

els catalans

Com que en Pere està fent un curs d'història de la fotografia al MOMA i s'ha fet soci del museu vaig entrar com acompanyant per només 5 dòlars, i quan a les 7 ell va anar cap a classe, jo vaig deixar una estona la música i el vi, per visitar el museu. De fet ja el coneixia, però el vaig visitar l'any 92 del segle passat, imagineu-vos si ha plogut desde llavors, fins i tot l'edifici és diferent i el fons s'ha ampliat moltíssim. Les sis plantes del MOMA inclouen una exposició temporal, aquest estiu dedicada al expressionisme alemany de principis del segle XX; pintura i escultura d'artistes reconeguts com Cézanne, Dalí, Picasso, Miró, Pollock, Van Gogh, Frida Khalo o Warhol; obres mestres d'arquitectura, disseny i fotografia del segle passat, apart de sales de cine, aules per a cursos, botigues, restaurants i el jardí on fan la festa dels dijous.

Les senyoretes i el senyoret

El MOMA per mi solet

El museu és dels que m'agraden a mi, no massa grans, amb poca gent (almenys ahir) i obres de principis del S.XX, amb una projecte museogràfic entenedor i senzill dins un edifici còmode, amb llum natural i sobretot, amb espais amplis i, en aquest cas, vistes de Manhattan. Com us deia abans, la setmana, la tarda d'ahir i espero que la resta del temps que ens queda a la ciutat, van ser ... com podria dir-ho ... per-fec-tes!

MOMA per dins, i al fons .... la festa

BRUNCH I GENTADA

Aquest cap de setmana és especial als Estats Units ja que demà és la festa del 4 de juliol, el segon dia festiu més important després del dia d'Acció de Gràcies i Manhattan està plena de turistes americans sumats a la resta de visitants que sempre "pul·lulen" pel centre. Els newyorkers fugen la ciutat com si arribés una plaga, i la veritat és que no és per a menys ... però nosaltres ens hem quedat per intentar gaudir intensament dels tres dies de festa.

Avui el dia s'ha aixecat plujós, i desde ben entrada la matinada hem tingut la companyia d'uns bons trons, acompanyats d'intensos xàfecs intermitents però insistents. Vist el dia que fèia amb en Pere hem decidit fer "dissabte" i deixar l'apartament "como los chorros del oro", omplir la nevera anant a comprar al mercat ecològic i al super de sempre, fer un brunch pel barri, anar cap a Manhattan al Museu d'Història Natural i després passar a comprar entrades per veure, a mitjans de juliol, el musical Anything Goes guanyador absolut dels Tonys amb una revisió actualitzada dels clàssics musicals de claqué dels anys 40.

Al Belleville de brunch

El nostre pla era perfecte per un diumenge pre-4 de juliol a New York, i fins al brunch ens ha sortit tot com ho teníem previst, hem deixat la casa ben neta i hem comprat tot el que necessitàvem i després de posar-nos ben guapos, hem anat cap al restaurant Belleville, a la cantonada de la 5a Avinguda i el carrer 5 de Brooklyn, i hem gaudit d'un brunch d'un estil lleugerament francès acompanyats de música de Blues i del sò de la pluja que anava caient al carrer.


A partir d'aquí hem comès un parell d'errors tàctics, el primer ha estat decidir anar al Museu d'Història Natural un dia festiu i amb pluja, sense tenir en compte que aquest museu bàsicament està destinat al públic infantil. I què fan els desesperats pares quan ja no aguanten més als seus petits monstres a casa? ... doncs que els porten al museu ... I quin museu és el millor per entretenir-los? ... El d'Història Natural ... I on estàven avui tots els petits newyorkers que no han marxat fora de la ciutat i totes les families de turistes amb criatures? ... Al "susodicho" museu just a l'hora que nosaltres hi erem, a les 3 de la tarda.

Els homínids

Els dinosauris

El Museu, però, és molt interessant, és una barreja de decorat de cartró pedra estil la subasta del "1,2,3 ... responda otra vez" i el Museu Darder de Banyoles. Jo el vaig visitar per primer cop l'any 92, però en Pere no el coneixia i he pensat que seria una bona forma de passar la tarda ... però clar, no comptàvem amb els milers de nens cridant, pares cridant encara més, cotxets, paraigües, ascensors plens ... vaja semblava el primer dia de rebaixes al Corte Inglés ... Encara sort que ens hem colat (sense voler!) i no hem fet cua per entrar i que amb una mica de paciència hem pogut fer una ullada a les sales més interessants i veure esquelets de dinosauris, animals de tot el món dissecats, reproduccions de les cultures indies nord-americanes i fins i tot un curt sobre l'orígen de l'univers. Una barreja temàtica estranya però força didàctica.

El segon error ha estat decidir anar a comprar les entrades pel musical sense tenir en compte que el teatre està aprop de Times Square i que com us deia aquest cap de setmana està "a tope" de turistes. Així doncs, paraigües en mà hem baixat del metro al carrer 42 amb l'intenció de buscar les taquilles del Stephen Sondheim Theatre. Com que no sabiem exactament el carrer on està situat, ha resultat especialment dur anar amunt i avall de Broadway esquivant paraigües, policies, cotxes, carrets de hotdogs, caricaturistes i els milers de persones que miraven els anuncis de Times Square. Us he de dir que per un moment he pensat que una "recortada" ens facilitaria el camí ... però tampoc és lloc per muntar un numeret amb armes, els americans no estan per tonteries. Ahir mateix, vam veure al metro un cartell de "Se Busca" amb la foto d'un individu feta amb una càmara de seguretat (per cert, vestit amb una samarreta del Barça) que va tocar el cul a una noia a l'estació. La policia va penjar cartellets per tota l'estació i no m'agradaria estar a la pell del "tocón" perquè li poden caure 7 anys de presó!. Així que un cop descartada la "recortada", hem agafat aire i després de buscar una mica, hem trobat les taquilles del teatre i hem aconseguit unes bones entrades per disfrutar del musical.

Pantalla a Times Square ...
nosaltres som els del paraigües verd!

Quan hem arribat a casa hem berenat unes cireres ecològiques carissíssimes però molt bones, i la resta de la tarda-nit, hem decidit fer sofà i video perquè per avui, ja n'hem tingut prou de gent.

ENGLISH COURSE IS FINISHED

Avui 1 de juliol no només és especial perquè és divendres i tenim un cap de setmana de tres dies per endavant (dilluns és la festassa del 4 de juliol als USA!) sinó perquè avui ha estat el meu últim dia de classe d'anglès al International House de Tribeca. La resta de la meva estada a la ciutat no m'aixecaré d'hora cada dia per anar al classe, ni agafaré el metro de Brooklyn cap a Manhattan a quarts de nou, ni esmorzaré a la plaçeta que han fet a l'antic World Trace Center, ara anomenat Zona 0.

Per una banda tenia ganes d'acabar el curs, però per altra banda, m'ha fet una mica de pena perquè era la meva rutina diària i, apart, vol dir que ja han passat set setmanes més i la nostra estada a New York avança tan ràpid que no ens n'adonarem i ja tornarem a viure a la nostra estimada Barcelona.

Dit això, la valoració del curs és prou bona, per no dir molt bona ... Com alumne puc dir que la St. John's University de Tribeca és un espai agradable, nou, net i amb tot el necessari per fer les classes còmodes, a excepció del fred; com passa a tots els edificis de New York tenen l'aire fred tan alt que a vegades a classe em sentia com un pingüí i anava més abrigat que al carrer i jo i les meves angines ho notàvem massa!.

La St. John's University per dins ...

... i per fora

De l'aspecte acadèmic gairebé no tinc cap queixa, de les 7 setmanes contractades, 3 les vaig passar solet a classe, això volia dir dos professors per dia només per a mi, amb els avantatges que això suposa: vaig pagar per classe en grup i vaig rebre classe one-to-one que són molt més cares, vaig apendre ràpid i em feien treballar molt i jo, que sóc una mica gandul, doncs ja em va anar bé; però també tenia inconvenients, no vaig conèixer ningú, no em podia distreure ni un moment i el pitjor és que jo tenia que fer tots els exercicis, parlar, escriure i escoltar les lliçons sense descans ... i la veritat, acabava ben esgotat.

A partir de la cuarta setmana va aparèixer la Landish (flor en rus) una senyora "cincuentona" de la república rusa de Kazan. La meva alegria inicial es va transformar ràpidament en decepció i no perquè la senyora fos desagradable o maleducada, al contrari, però la seva presencia a classe més que beneficiar-me em va perjudicar, ja que el seu nivell d'anglès era el mateix que el meu en rus, o sigui zero, i això va implicar que durant dos dies el ritme baixès massa. Em vaig queixar als professors subtilment i va donar resultat, a partir del tercer dia les classes van tornar a agafar ritme i vam anar avançant amb el programa previst tot i que la pobre senyora no "pillava" res de res a classe i fins i tot a mi em feia patir perquè amb les cares que posava segur que preferia estar bevent vozka aprop del Volga que no estar tancada en aquelles quatre parets estudiant un idioma que ni li interessa ni necessita.

A partir de la cinquena setmana vam tenir un nou company, també rus, però de Moscou, l'Oleg, d'estada a New York per visitar a la seva dona, resident a la ciutat i treballadora del International House. El nou alumne, que al començament feia una mica de por per la seva "pose" amb cara de pocs amics, tenia un nivell d'anglès semblant al meu i aquesta vegada si que vam aprofitar les classes i sobretot, van passar a ser més divertides. El pobre noi feia de traductor d'anglès-rus amb la Landish constantment ja que ella li suplicava que li traduís què li preguntaven els professors i què volien que els expliqués ... fins que va començar a cansar-se i la ignorava amb "tot el morro" ... com a conseqüència d'això la senyora va dimitir, va tirar la tovallola i va abandonar les classes sense avisar. Un bon dia a mitja classe va dir que tenia migranya (va explicar-ho en rus i l'Oleg va traduïr-ho), es va aixecar, va sortir i ja no l'hem vista més.

Aquesta última setmana hem tingut dues noves incorporacions, la Maria una noia brasilenya de vint-i-pocs anys i de Salvador de Bahia, molt simpàtica, i el Daniel, un noiet de 17 anys italià de Milà vestit sempre d'Armani i visitant al seu germà gran que viu a la ciutat desde fa uns anys. Tots quatre hem passat la setmana entre exercicis, pràctiques de conversa i alguns riures per la dificultat d'explicar-nos en aquest maleït idioma. Llàstima que hagin començat just quan jo acabava el curs!!.

El nivell del professorat del IH de Tribeca és bò, bé, no al 100 %, però dels 9 professors diferents que he tingut durant aquestes 7 setmanes, puc dir que excepte tres, la resta han estat bons ... destacant per sobre de tots la Sharon, una newyorker d'orígen singapureny (es diu així??), clavadeta al Falete! però boníssima donant classe, l'Erika, una newyorker autèntica de Manhattan, molt Rottenmeier, estricta i sosseta però bona professora i en Joe, originari de Park Slope a Brooklyn, un profe novatillo però que té un gran futur, és espontani, fa les classes divertides i s'implica molt amb els alumnes, i això és bò per motivar.

Dels dolents he tingut la típica noieta joveneta americana que dóna classes com podia estar a la 5a Av. comprant roba, amb voluntat, però 0 experiència i sobretot 0 tècnica educativa o una newyorker d'orígen Txec a qui no entenia res de res perquè no vocalitzava gens o el típic professor novell que es dedica a seguir un guió (bé, un llibre) i que no improvitza ni et resol cap dubte que no estigui a la lliçó que toca.

Homework every day ...

Per ser justos he de reconèixer que tot i la mandra que em feia anar a classe al començament de l'estada a la ciutat, ha valgut la pena seguir les classes i he aconseguit després de 130 hores d'intesives classes passar del nivell elemental i fer tot el pre-intermig. Això vol dir que quan comenci el curs a Barcelona per l'octubre podré, si m'esforço una mica, entrar al nivell B1, o sigui, el nivell mitjà. Després de 42 anys puc dir que començo a tenir nocions d'anglès ... qui ho havia de dir! a la meva edat i amb la meva mandra!!

Thank You International House New York!!

... i diploma aconseguit!