Aviat farà un mes que vivim a New York i la ciutat ja no ens espanta … estem integrats a la vida newyorker, no completament per suposat, però si que ens movem per NY amb certa naturalitat. Les dues primeres setmanes van ser d’aclimatació, primer pel jet-lag i després pels constants petits descobriments del dia a dia com fer la compra, anar a la bugaderia, orientar-se al metro o acostumar-se a pagar (i a comptar) amb dòlars.
La rutina, en el meu cas, va començar la setmana passada amb les classes d’anglès diàries al International House de Manhattan, com ja vaig explicar, estic estudiant com fa temps que no fèia, básicament per la sort, segons la majoria de comentaris, de ser l'únic alumne a classe i de disposar de dos professors exclusivament per mi. No cal dir que tot i la meva "vagància" amb l'idioma, estic aprenent a marxes forçades i estic guanyant fluidesa en tots els àmbits ... a la força quan s'és l'únic en parlar, en fer els exercicis, en sortir a la pissarra, en explicar què he fet a casa (at home) o la tarda anterior (the last afternoon), en escoltar els listening ... en resum ... una currada a tota llei!!
Com dèia, anar a classe és la meva rutina matinal ... m'aixeco a les 8, esmorzo amb en Pere i agafo el metro cap a Manhattan, cada matí veig l'skyline de New York i encara no em crec que en comptes d'anar en moto pel carrer Còrsega de Barcelona, estic a la capital del món, movent-me com un newyorker més en metro i tenint com a veïna l'estatua de la llibertat. Les classes són força amenes tot i la intesitat, i el campus de la St. John's University està molt ben situat en transport públic desde Brooklyn. Cada dia, durant els 20 minuts de descans a mig matí, esmorzo a l'aire lliure en una petita plaça propera al centre, envoltada de gratacels en construcció ... normal ja que estic al bell mig de la zona 0, just al damunt on fa uns anys hi havia el World Trade Center ... se'm fa una mica estrany pensar que en aquell racó tranquil, amb una font amb aigua que relaxa la ment, entre arbres i parterres florits i bancs de disseny, al 2001 hi van morir més de 2.700 persones ... la vida continua i aquell fet tant horroròs ha quedat gairebé en el "no res" ... alguna placa que ho recorda, un petit museu explicant què va passar, un bosc de grues contruïnt edificis alts, imponents, d'alumini i vidres brillants i turistes que fan fotos, envoltats de policia que vol evitar que torni a passar res de semblant.
L'altre dia, fent el xafarder al voltant de l'escola vaig descobrir que la universitat on vaig a classe va ser un centre d'atenció als ferits i a les víctimes de l'11 S ... és normal ja que el centre està a un carrer de les antigues Torres Bessones i va ser un dels llocs on es van refugiar els aterrats treballadors del World Trade Center, els bombers i els policies quan van començar a caure els edificis sobre els seus caps. Allà es van salvar moltes vides i durant algunes setmanes, les aules, els auditoris, el restaurant i les oficines es van transformar en un gran centre d'atenció pública, primer com a hospital d'emergència i després com a espai d'ajuda psicològica als equips que treien la runa i tot el que trovaben a sota. Dóna certa angoixa, per dir-ho d'alguna manera, estar a classe en un ambient segur i controlat sabent que allà mateix, va passar el què va passar i no puc deixar de pensar: podria ser jo qui hagués pogut estar al centre l'any 2001 fent un curs d'anglès! ... uf!
La resta de rutina és el que podríem dir "no rutina", cada dia tenim un planning més o menys improvitzat, que inclou conèixer nous barris de NY, anar a espectacles, a museus, de compres ... o quedar-nos a casa sense fer res ... només amb la satisfacció d'estar junts a New York i gaudir al màxim cada dia.
Ahir, per exemple, aprofitant els descomptes en entrades pel mateix dia, ens vam acostar a Broadway a veure "Priscilla, the Queen of the Desert", demà anirem a un club amb alguns nous amics newyorkers i divendres nit tenim teatre del "serio", del qual per cert, segur que tot i les meves classes d'anglès, no crec que "pilli" res de res ... ja se sap, els autòctons parlen l'anglès americà com si constantment tinguéssin una big hamburguesa doble amb formatge a la boca ... i a mi em costa ... i molt!
