 |
| A la porta de casa amb la Mabel |
Des del dissabte a mitja tarda estem fent d'amfitrions de la Mabel que ens està visitant a New York per una setmaneta. No cal dir que nosaltres estem encantats de tenir-la a casa i sobretot molt contents d'ensenyar-li la "nostra" New York, una mica allunyada de la típica postaleta de l'estàtua de la Llibertat o del Empire State. Tenim l'avantatge que la Mabel ja ha estat a la ciutat un parell de vegades i disfruta molt quan la portem a llocs poc turístics o simplement una mica diferents dels circuits "oficials". Per començar li vam ensenyar el nostre piset i tot seguit la vam passejar orgullosos per Park Slope i pel Prospect Park a Brooklyn i el diumenge vam muntar-li una visita a Harlem, barri que nosaltres coneixem poquet i que ens feia ilusió descobrir-lo amb ella.
Tots tres teníem ganes d'anar a una missa-gospel de diumenge a Harlem i en Pere, previsor com sempre, va buscar informació d'alguna església que no fos massa "turística" i que no muntéssin un teatrillo per grups de blancs ansiosos de veure una cerimònia com les que surten a les pelis. Finalment la va trobar i després de comfirmar amb els nostres amics newyorkers que era una bona opció vam enfilar Manhattan amunt per estar a les 11 davant la porta de l'església. Pel camí, al metro, vam conèixer una parella d'espanyols de Granada que es van afegir a l'"excursió". El problema va començar quan l'església recomenada estava tancada a "cal y canto" per obres i allà no hi havia ni Déu! (i això que diuen que Déu està a tot arreu!!). Vam tenir una forta decepció i ja ens vèiem tornant a casa amb la cua entre les cames quan la Mabel va recordar una petita església al començament del mateix carrer 126 i vam decidir provar sort. Pel camí sen's va afegir una parella de catalans per tant el grupet el formàvem 7
spanish que ens vam apropar a la porta on una senyora negre com el carbó i vestida de blanc ens va atendre molt amablement i ens va dir que clar que podíem entrar, allò era la casa del Senyor i erem molt benvinguts. Amb una mica de recança i sense saber massa quin tipus de cerimònia fèien allà ens vam asseure als bancs del darrera i vam anar saludant al poc públic de l'església que ens miraven una mica estranyats.
 |
| Apunt de començar la missa |
 |
| La façana de la petita església |
L'església era una mica cutre, la podriem catalogar com una petita església de barri que li feia falta una bona restauració, les llums (fluorescents) eren velles, les parets blanques demanaven una mà de pintura urgent i l'altar semblava una parada de mobles vells. El conjunt-orquestra i el cor no eren millors ... vaja, que era igualet que una festa de jubilats al Casal d'Avis del poble més petit del nostre país. Amb la sensació de no saber què fer, si quedar-nos o marxar, vam esperar una estoneta fins que les primeres notes del organillo i la guitarra elèctrica del grup van començar a tocar la primera de les cançons de la cerimònia ... i al moment vam saber que per casualitat, però el destí ens havia portat a una bona missa de gospel.
Les dues hores següents van ser espectaculars, de les millors de les que hem viscut a New York, crec que durant molt temps recordarem els sermons cantats, el cor de senyores en èxtasi alabant al seu "senyor", el discurs del pastor, les coreografies, el ritme i sobretot l'amabilitat com ens van tractar. El reverend Milton, el senior pastor Henry Harrison, els pastors (i pastores) associats Donna Hambric, Michael Adu i els músics i cantants ens van saludar un a un, ens van convidar a sortir a cantar i ballar alguna cançó i es van interessar per saber d'on erem, si ens agradava la cerimònia ... vaja, que ens vam sentir com a casa tot i que nosaltres no teniem ni la seva fe ni el seu ritme ni el seu color de pell.
 |
| El llibret amb la música |
Després de cantar i ballar una bona estona, vam fer un donatiu a l'església de 15 dólars i vam comprar un CD casolà amb les seves cançons, ens vam despedir agraïnt-los que ens deixéssin compartir la seva missa i vam sortir contents, amb un somriure d'orella o orella. Camí del restaurant per fer el
brunch a Harlem tots tres vam arribar a la conclusió que si les cerimònies catòliques fóssin com la que acabàvem de veure estem segurs que molta més gent ompliria les actuals avorrides, tristes i repressives misses catòliques, apostòliques i romanes.
