El nivell d’anglès que tinc és pitjor que el dels indis de les pelis del oeste i, de fet, no saber anglès és una mena de llosa que m’acompanya desde sempre … bàsicament perquè entenc una mica l’idioma (en relació a la meva capacitat de verbalitzar frases) i em fa molta-moltíssima ràbia no poder parlar si no comptem les quatre frases rotllo telegrama per demanar quatre tonteries com: talla de pantalons, on està el metro, quan val algo, quina hora és … o sigui … una merdeta!
Així en un moment de “subidón” vaig decidir apuntar-me al Institut d’Estudis Nordamericans de Barcelona per intentar en un sol trimestre (i amb 450 euros menys a la butxaca) recordar la poca cosa que sé d’anglès amb l’objectiu final d’aprendre alguna cosa que em sigui útil per moure’m solet per la ciutat, tenint en compte que quan vagi amb en Pere ell ja s’encarregarà de comunicar pels dos en l’idioma “oficial” del país.
Com a persona responsable, aplicada i seriosa que sóc (ejem!) vaig fer la corresponent prova de nivell i com era d’esperar, em van catalogar com a Bàsic 2 (d’un total de 4 en aquest nivell) … per tant, tinc mooooolta feina a fer i poques neurones disponibles … però amb una mica d’esforç estic anant a classe cada dilluns i dimecres de 7 a 8.30 de la tarda amb la meva carpeta del IEN, els meus llibres ben identificats per si els perdo (no els he folrat amb aeronfix, perquè ja tenen una tapa plastificada … com són els americans!) i el meu estoig amb llapis, goma i rotulador nous de trinca … ah … i l’imprescindible diccionari de butxaca Inglé-Ejpañó … En resum … em sento com si tornés a primària amb la diferència que la professora gairebé podria ser la meva filla i l’edat dels altres alumnes, fins i tot, supera en alguns casos la meva.
De moment els exàmens orals i de gramàtica i els listenings que ens van posant cada dos per tres en plan: surpriseeeee!! els vaig superant sense massa problemes … el veritable examen el tindré en un parell de mesos quan tingui que posar en pràctica el que ara estic aprenent.
Quina llàstima que portar ulleres de pasta, semblar un intel·lectual (si ... dic semblar no ser!), anar al Verdi o al Floridablanca a veure pelis en V.O. i escoltar la Madonna no sigui suficient per aprendre el maleït idioma … ara bé, de ganes n’hi poso: “lo juro per Lady Liberty”
