Porto uns dies pensant en les mil coses que cal fer abans de marxar, suposo que deu ser normal ja que “a lo tonto a lo tonto” en dues setmanes ja estarem a les Amèriques i comencem la recta final dels preparatius.
Últimament de tant en tant em salta alguna alarma al cervell i recordo mil temes pendents ... per exemple:
A mitja nit em desperto i penso:
- ui ... caldrà que agafi les ulleres de natació per si m’apunto a piscina ...
Conduint la moto per Barcelona, em paro en un semàfor i esperant que passin els vianants i es posi verd penso:
- ui ... tinc que buscar els adaptadors dels endolls, on els dec tenir?? ...
A mig menjar un iogurt després de sopar penso:
- ui ... quines bambes m’emporto? Les verdes? Les blaves? Totes dues? No me’n emporto cap i me les compro allà?
Enmig d’una reunió de feina penso:
- ui ... caldrà que l’Aida s’emporti l’orquídia que em van regalar els amics perquè si la deixo a casa quatre mesos sense regar es morirà. (La senyora de fer feines que tenim, si ... es diu Aida com la de la sèrie, però la nostra és colombiana i no viu a Esperanza Sur)
... el més curiós és que, com veieu, aquestes alarmes salten a qualsevol hora, en qualsevol lloc i en qualsevol situació ... i clar, no tinc temps d’apuntar-me res i quan han passat unes horetes ja no recordo en què pensava i això ... pot ser perillós. Vist aquest bombardeig de flashos pre-New York he decidit que el més assenyat és fer una llista per evitar que m’oblidi alguna cosa important de veritat.
Així doncs, fa una estona i aprofitant que estava solet a casa, m’he fet una infusió relaxant, he posat un CD de de Frank Sinatra per ambientar-me bé i llapis en mà he començat a fer la “ditxosa” llista ... però sorpresa ... de les mil coses que, teòricament, calia fer ... només he aconseguit apuntar-ne quatre o cinc i la resta de llista ... EN BLANC ... no avanço mon dieu ... o sigui que he decidit que em compraré una llibreteta petita que m’acompanyarà nit i dia i quan em vingui l’inspiració divina ho aprofitaré per apuntar-m’ho ràpidament abans no se’m oblidi ...
Ara si que estic veient que no sé si per és l’estrés, per l’edat o per les dues coses juntes ... estic perdent la memòria ... o serà l’emoció de marxar a NY? ... segur que és això! Of course!
