SWAN LAKE

El cartell

Ahir vam fer una mica de cultura clàssica. New York també permet veure espectacles dels de tota la vida, no tot és modernitat absoluta i noves tendències, nosaltres també seguim la programació del Metropolitan Opera House i vam decidir, gairebé la primera setmana de viure a la ciutat, anar a una sessió de ballet clàssic, de tutús, de ballarines fràgils i ballarins de cames robustes i per fer-ho del tot bé, què millor que veure Swan Lake en una producció del American Ballet Theatre.

Apunt d'entrar

Així doncs ahir a la tarda (aquí tot comença d'hora i a 2/4 de 8 s'alçava el teló) vam posar-nos americana i camisa i sense abandonar els texans i les bambes vam enfilar metro amunt cap a Manhattan i per segona vegada pel Pere, i tercer cop per mi, vam entrar al "setentero" edifici que acull el teatre, per empapar-nos de bona música i dansa clàssica. El que primer sorprèn és l'edifici en sí, te un aire antic-modern de finals dels 70, amb molt vellut vermell, daurat arreu i vidre ... suposo que quan el van inaugurar era "lo mas", ara es veu passat de moda i tanta làmpara Swarovsky fa fins i tot mal als ulls, però l'entrada i l'escala interior són força espectaculars i tenen certa gràcia.

L'escala interior, el vellut vermell
i les làmpares
Swarovsky

El públic era barrejat del tot, i amb això no vull dir que per anar a veure ballet cal anar de 21 botons, però tampoc cal donar la nota com les senyores d'Oklahoma de 200 kilos, xancletes verdes i vestit de flors, algunes noietes amb pretensions de princesa amb vestit llarg (lleig) i bisuteria, senyors amb bermudes o matrimonis de mitjana edat que encara vesteixen com els Abba.

Per suposat que la majoria era gent normal i corrent, "arreglaos pero informales" (com nosaltres), i fins i tot a platea hi havia representació de l'elegància de l'alta societat neoyorquina amb joies de veritat, cares retocades pel bisturí i somriures perfectes. La parella més original que vam veure va ser la formada per un senyor catxes amb pinta de mafiós rus acompanyat d'un travesti o transexual (no podem confirmar què era) amb un vestit de gasa color rosa pàlid i maquillat com una porta, això si, es movia amb una elegància indiscutible sobre uns talons del 15 ... però quan obria la boca semblava que tinguéssis un estibador del port al costat!

Un cop repassat el públic i començat l'espectacle (el de veritat) vam seguir amb interés i des d'uns bons seients (només per 40 dolars cadascun!) les coreografies i la música en directe del ballet. Sense ser gaire entesos en el tema, per no dir gens, coneixíem part de la música i tampoc podiem deixar de pensar en la peli "El cisne negro" que vam veure fa poc als cines Verdi, sobre una ballarina (Natalie Portman) que triomfa i mor al Metropolitan Opera House representant el Swan Lake amb la mateixa companyia que ahir actuava.

Amb en Pere ens va agradar especialment el tercer acte, quan els dos protagonistes fan una coreografia molt emocionant, ella amb tutú negre (fa de dolenta) i ell entregat del tot seguint-la apassionadament per l'escenari, però en general tot i l'espectacularitat del muntatge ens va agradar més Coppelia, un altre ballet clàssic que vam veure fa un parell de setmanes al mateix recinte.

Al final del ballet vaig fer una foto prohibida
 ... glups!!

Acabat l'espectacle i després d'aplaudir una bona estona, vam sortir entre la gentada i un cop al carrer, amb la Pepsi fresqueta que ens van regalar davant del teatre, vam tornar cap a Park Slope contents, amb la música de Tchaikovsky al cap i pensant que, tot i que potser ens agrada més la dansa contemporània, de tant en tant una sessió de tutús i música clàssica tampoc fa cap mal, al contrari, amb la varietat està el gust ... i nosaltres a New York no parem quiets.

Broadway de nit, sortint del teatre

BARBEKIU

Quan era petit coneixia dos tipus de barbacoes ... la dels Ewing, de la serie Dallas, que celebraven un cop l'any al seu rantxo Southfort amb els Barons del Petroli, una mena de reunió dels petrolers de Texas i que sempre acabava amb baralles i més d'un convidat del JR, la Sue Ellen i la Lucy a la piscina, borratxos i encara amb l'hamburguesa i les salsitxes a les mans.

El geni de l'estiu

L'altre tipus de barbacoa famossíssima era la que cantava l'inimitable Georgie Dann, que amb la seva alegria característica ens alegrava quan erem petits les nits d'estiu amb "la barbacoaaaa, la barbacoaaaa, como me gustaaaa .... la barbekiú" . Qui no ha tatarejat aquesta cançó alguna vegada? Qui digui que no és un mentider!




A New York és molt corrent fer barbacoes als parcs de la ciutat, i encara més als jardins o terrasses dels apartaments. Al Prospect Park els caps de setmana està ple de families o grups d'amics fent carn a la brasa i passant el dia a la gespa del parc, qualsevol excusa és bona: celebrar aniversaris, festes sorpresa, trobada de pares de l'escola dels nens, grups d'esportistes ...  A NYC els apartaments solen ser petits i aquesta és una de les raons per la qual als newyorkers els agrada tant el tema. Aprop de casa els dissabtes i diumenges veiem pujar carrer amunt molta gent carregada amb carn de diferent tipus, begudes (amb gas), el carbonet i l'alcohol per fer foc i sobretot les barbacoes portàtils que valen quatre duros a les botigues de xinos. Com us podeu imaginar poques amanides i aigua sense gas prenen, podem dir que aquestes trobades tenen una altra concentració de greixos animals i de begudes calòriques que serveixen per mantenir a l'alça els "cuerpos serranos" de molts assidus a les barbakues, i a nosaltres, en principi, no ens atreia gaire aquest tipus de celebració tan "americana".

Festa infantil-barbakue a Prospect Park

Ahir a la nit, però, ens vam estrenar amb el tema barbacoa, això si, va ser molt més fina i sana que la que estem acostumats a veure a Prospect Park. Per començar ens van convidar uns veïns del nostre barri, Park Slope, parents d'una amiga de Williamsburg, i va ser un luxe no tenir que agafar el metro per anar-hi. La festa començava d'hora, com s'estila aquí, al voltant de les 8 del vespre i normalment els impulsors, en aquest cas en Juan i l'Edith, posen l'espai, la barbacoa i la carn. La resta de convidats porten les begudes i qualsevol altre cosa per menjar en plan aperitiu. La veritat és que vam tenir una nit boníssima. La festa era al pati de casa seva, un espai fantàstic, ben decorat, amb bancs de fusta, plantes i espelmes per tot arreu ... una cucada vaja ... i seríem al voltant de 30 o 35 convidats, repartits entre espanyols vinculats al Instituto Cervantes i la resta, newyorkwers ... bé, i en Pere i jo que no sóm ni d'un grup ni de l'altre. L'idioma de la nit va ser "fifti-fifti" anglès i espanyol, i fins i tot català ja que vam conèixer a una noia de Menorca, casada amb un americà de Colorado, amb la qui vam xerrar amb el nostre idioma matern gairebé tota la nit i va resultar que teníem amics comuns a Barcelona i Menorca ... el món és un mocador!!

El menú va ser molt sà, carn a la brasa (hamburgueses de vedella, pollastre i salsitxes) i per picar amanida, hummus, formatges i mil coses més, tot regat amb molts tipus de cerveses diferents i unes quantes ampolles de vinet espanyol que ens van fer sentir com a casa. De postre vam tenir desde tortas sevillanas Inés Rosales, passant per canoli italians i síndria ben fresca i que ens va anar molt bé per fer baixar tot el menjar.

Com passa sempre, quans ens en vam donar compte vam quedar els espanyols sols, encara amb molt vi a les copes i ganes de xerrera ... La festa es va acabar al voltant de quarts d'una (tardíssim per ser NY) i nosaltres contents, ben menjats i amb nous amics a les nostres agendes van tornar cap a casa passejant, disfrutant de la temperatura tant agradable que teníem ahir a la nit a Brooklyn.

I amb en Pere vam decidir que Si ... podem dir alt i fort que ... ens agraden molt les barbacoes !!

NIT "POSH"

Ahir vam tornar a la zona del Meat Market, apropet del High Line que tant ens agrada i que ja vam descriure en un post de fa uns dies. Amb l'excusa de parlar una estona d'anglès i d'espanyol, vam quedar amb la Nancy (newyorker d'orígen alemany-iraní) i la Maria (d'orígen polonès) per pendre una copa i fer un soparet informal.

Aquest barri és un dels que està més de moda a New York actualment, situat aprop de Greenwich Village i de Chelsey fins fa pocs anys era simplement la zona del mercat de la carn de NY City, amb això no vull dir que era una zona de prostitució, no sigueu mal pensats! ... era on hi havia el mercat central de carn de la ciutat, una mena de Zona Franca, però només de meat. En el procés constant de transformació de la nostra ciutat d'adopció han reconvertit la zona en un barri trendy i cool, en resum posh, amb botigues de dissenyadors internacionals com Stella Mccartney o Armani, restaurants de luxe, hotels i clubs exclusius.

La coral al carrer

Vam començar la tarda-nit amb la sopresa de seguir un concert fantàstic al mig del carrer de forma (crec) improvitzada, d'una coral que ja voldrien tenir al Palau de la Música amb una actuació amb música de Haendel. A mi, que sóc poc expert en el tema, em va semblar boníssim i a la resta de públic també si fem cas als aplaudiments que van rebre els cantaires i el director, que era una mica director-showman amb uns moviments exagerats i unes cares molt expressives que fèien encara més interessant el moment.

Després d'una estona de música vam anar cap el High Line i ben apropet vam enfilar cap a la terrassa del restaurant més nou i cool del barri on hi ha un bar amb vistes al barri, al High Line i al Hudson river, de nom STK. El lloc és selecte i fa tot just una setmana que l'han inaugurat. Les cambreres semblen top-models i la gent molt posh recent sortida d'un episodi de Sex in the city. Nosaltres per ambientar-nos bé vam pendre un "champagne rosé" a 16 dòlars la copa (que car és beure alcohol a NY por Diosss!!) i de postres, vam disfrutar d'una posta de sol ben espectacular. Abans de marxar vam passar pel restaurant de la planta baixa després de seguir uns passadissos foscos i plens de salons reservats amb una decoració a l'última, vam baixar les escales com si fóssim assidus a la casa i vam mirar de reüll a la gent super-pija que sopava "a grito pelao".

Amb la Maria i en Pere al STK

Nosaltres, seguint les ordres de la Nancy, vam sopar millor i més barat al "Mala testa" un italià al West Village que va resultar ser molt recomenable i, per sort, poc sorollós comparat amb la resta de restaurants que coneixem a New York. Per acabar la nit vam presenciar una baralla al mig del carrer entre dos afroamericans alts i forts com armaris dient-se de tot menys "maco" i amenaçant-se i insultant la familia de l'un i de l'altre des dels temps de Kunta-Kinte. Al minut van aparèixer quatre potros-polícies (blancs) posant-se guants i la mà a la pistola que portaven penjada a la cintura i ... en aquest moment van decidir que era hora de tornar cap al nostre tranquil i residencial Park Slope. Creiem, però, que la cosa no va anar a més! ... simplement és NY!

El High Line, l'hotel Standard i la posta de sol

SIRENES, BALLET I PUNT DE CREU

Com tots els caps de setmana a New York, amb en Pere aprofitem al màxim el temps per conèixer encara més i millor la ciutat. Aquest últim també ha estat ben atapeït d'actes diversos amb més o menys fortuna. El dissabte vam poder assistir i veure amb els nostres propis ulls la "famosa" Mermaid Parade de Coney Island, osease, la desfilada de sirenes que se celebra cada any en aquest barri marítim de Brooklyn. Els que seguiu el blog d'en Pere ja heu vist una galeria fotogràfica del "evento", però us asseguro que la realitat és encara més freak ... crec que és un dels actes més cutres que he assistit mai, no per poca gent o pel poc interés dels participants, sinó pels atrezzos tan poc currats i per la quantitat de newyorkers passejant-se lleugerets de roba sense cap mena de complexe (això està bé) pretenent ser sirenes/sirenos o altres criatures de tema marí que, la veritat, costava reconèixer com a tal. Almenys nosaltres vam riure una bona estona ... però al nostre voltant ningú reia, per tant vam acabar fent fotos i aplaudint per por que les nostres rialles cridéssin massa l'atenció.

Olé les sirenas i el sireno del fons!

Per compensar una mica, al mateix dia al vespre vam anar al Metropolitan Opera House a veure l'American Ballet Theatre i la seva Coppelia amb la partipació d'Angel Corella com a protagonista masculí. Nosaltres no som uns entesos en el tema, però ens va agradar molt el ballet i vam disfrutar de la música i dels saltironets dalt de l'escenari dels ballarins en malles i les ballarines en "semi-tutú". El Metropolitan Opera House el vaig visitar en el meu primer viatge a NY, allà per l'any 92 del segle passat, però no recordava que fos tant setentero, amb làmpares d'Svarosky, moqueta vermella i molt daurat per tot arreu ... Nosaltres per aclimatar-nos bé entre acte i acte del ballet, vam pendre una copeta de champagne "local" per 14 dòlars cadascun, gairebé la meitat del que ens va costar l'entrada ... però l'ocasió s'ho mereixia, apart vam compartir una estona de conversa en anglès amb la Haruyo (una de les noies d'intercanvi d'espanyol d'en Pere) i el seu marit de New Jersey que també estaven al Metropolitan aquella nit.

Detall dels quadres

L'endemà a la tarda vam enfilar Manhattan amunt per anar a la inauguració d'una exposició a Harlem, al carrer 145. En una de les festes a la que ens convidat  a New York vam conèixer un canadenc que es dedica a fer obres d'art amb punt de creu (us ho juro!) i ahir era la premier de les seves obres a Manhattan i ens va enviar una invitació a anar-hi, i a nosaltres ens va faltar temps per dir: OK!. Ens va sorprendre la temàtica dels quadres (gay) però ens va agradar molt el resultat, sobretot per la tècnica utilitzada. Després d'un parell de copetes de vi blanc i de conèixer més gent, vam acabar sopant amb la Mònica, el Carlos, el Luís i la Juanita a un restaurant peruà de nom Pio-Pio (us ho juro 2!), especialistes en ... pollastre. És el que té New York, sempre t'acaba sorprenent. Així entre sirenes, ballet i punt de creu hem passat un altre cap de setmana a la ciutat contents i amb ganes que arribi el proper que segur, també tindrem mil coses per fer.

TATTOOS

Desde sempre m'han cridat l'atenció el tatuatges ... i és ben estrany perquè a casa meva, per suposat ningú porta cap tatuatge ni la gent del meu entorn directe tampoc i quan jo era jovenet els tattoos eren cosa de mariners, de "barriobajeros" varis en plan Perros Callejeros i El Vaquilla i para de comptar. De fet, el tatuatge que havia vist de més aprop era el del Popeye el marino, quan passaven els dibuixos per la tele i jo em quedava encantat veient-lo, a ell, i a la Olivia, la seva anorèxica nòvia.

No sé perquè doncs el meu interés pel tema, interès d'altra banda totalment d'observador ja que la meva por a les agulles va evitar que caigués a la temptació de fer-me'n un quan, fa uns anys, era lo més cool i si es volia ser modern calia portar-ne almenys un de petitó. De fet amb el Xavi i l'Agnès vam estar apunt d'anar a fer-nos un tatuatge, fins i tot teníem mig pensat el dibuix i triat el tatuador de confiança ... però em fa més por una agulla que una pedregada ... sí! ... sóc poruc i al final només imaginar-me el meu cos martiritzat per l'agulla quedava blanc com un paper de fumar i finalment ... vaig deixar-ho córrer i no me'n he penedit ni un moment, perquè sabeu una cosa? a la ciutat més trendy del "mundo-mundial", New York, avui en dia el que és cool és no portar el cos tatuat ... per tant, amb el Pere sóm els més trendys del barri.

La por, però, no va lligada amb l'interès i tinc la sort de poder gaudir de milers, millor dit, de mil·lions de cossos tatuats a New York, la majoria resultat de l'"antiga" moda de tatuar-se el cos, fins i tot de forma exagerada. Tota aquesta generació que va dels 20 i pocs fins els 40 i pocs van ser més forts que jo i van seguir la moda que tocava ... tot i que ara potser se'n penedeixen perquè realment he vist de tot, tatuatges espectaculars, però altres que fan pena ... i no em vull ni imaginar aquesta generació d'aquí, posem 30 anys, quan es passegin per les platges de Florida en plan Chicas de Oro i els dibuixos s'hagin desfigurat resultat de la llei de la gravetat dels seus cossos i del pas del temps ... perquè a veure els tatuatges són per i quan s'és jove ... i desgraciadament Peter Pan no existeix i tots ens farem vells ... quin remei, no?.

Dit això, no us podeu ni imaginar la diversitat temàtica dels tattoos dels newyorkers. Jo m'ho passo pipa mirant-los, sobretot al metro, com que els trajectes aquí són llargs i jo no porto cap llibre, doncs em dedico a observar-los i això és el que he vist ... de moment!. Per començar destaquen els tattoos florals, que van des d'una rosa discreta fins una selva amazònica sencera pujant cama amunt fins arribar a la cara, molts de colors ben vius i amb uns detalls que semblen fets per un pintor flamenc del s. XVIII ... una passada, vaja.

Un altra grup destacable, però poc original, és el que engloba els motius ètnics, siguin japonesos, indis, xinesos o àrabs ... o les creus de totes les religions que existeixen ... solen ser petits, negres i discrets. Crec que són els que es fan la gent que segueix la moda però que no vol arriscar massa (jo vaig estar apunt d'estar en aquest grup, glups!). Una tercera categoria més original la formen els tatuatges de textos i no estic parlant del "amor de madre" o "Puri te quiero", estic parlant de poemes d'amor, textos bíblics i diria que fins i tot el Quijote sencer dibuixat a les cames, braços, pits o esquenes dels valents que s'atreveixen a portar-los.

Un altra grup pròpiament newyorker és el format pels tatuatges referents a la ciutat, he vist Estàtues de la Llibertat, Empires States, Ponts de Brooklyn, Torres Bessones, Times Squares i fins i tot l'I love New York al pit o a la cama, com si fóssin representants de l'Oficina de Turisme de la ciutat.

M'atreuen també els tattoos realistes, per exemple de cares de persones o d'animals, dracs, tigres, lloros, gossos ... estan fets amb detalls perfectes, tant perfectes que amb el moviment dels cossos semblen que estiguin vius. Per suposat que també n'he vist de molt mal fets, o potser és que els models eren així realment? ... no ho sabré mai!

Finalment n'he vist molts de ben raros, com per exemple de marques com Nike, Adidas o Converse ... o d'altres amb objectes quotidiants com una tele, una cadira o una taula ... Qui una mica normal es tatua a la cama el moble del seu menjador? Doncs a NY n'he vist!

Per acabar aquesta paranoia tattoo volia llançar una pregunta al aire ... Perquè es tatuen els negres? (la gent de color si som políticament correctes, sorry!). Passar per tot aquest patiment i que després no llueixi gens deu ser una putada. Potser algú tindria que inventar la tinta blanca per fer tatuatges i llavors tots contents, no?

Com veieu estic content de tenir tants tatuatges aprop, els analitzo, me'ls miro discretament i m'agraden molt ... però continuo pensant que vaig tenir molt seny de no fer-me'n cap!

MUSEUM MILE FESTIVAL ...of course!

Ahir a la tarda vam veure una altra part de New York que desconeixíem, bé, per ser més correctes vam veure des d'una perspectiva diferent una zona que ja coneixíem, l'àrea dels museus de Manhattan, anomenada Museum Mile i que engloba diferents museus apropet del Central Park, 5a Avinguda amunt.

A les 6 PM i sense que el temps acompanyés massa, ens vam desplaçar desde Park Slope fins a Manhattan per gaudir de la 33rd Annual Museum Mile Festival, un acte públic i gratuït que et permet passejar per la 5a Avinguda sense cotxes!! ... ja que per unes hores entre els carrers 82 i 100 és únicament peatonal, i de propina, es pot entrar de franc als diferents museus i galeries com per exemple el Metropolitan, el Guggenheim, el Museo de Barrio o el museu d'història de la ciutat de New York.

The Salomon R. Guggenheim Museum

Al mateix temps, a l'avinguda, hi ha un seguit d'actuacions musicals, performances diverses, paradetes de regals, titelles per a nens i altres activitats com per exemple la possibilitat de ser un artista dibuixant el què et passi pel cap a l'asfalt de Manhattan amb uns guixos de colors que molt amablement regalaven els organitzadors del acte.

Obres d'art efímeres a la 5a Avinguda

La veritat és que ens va agradar la festa, podríem dir que ha estat una de les millors activitats que hem viscut a la ciutat i no només per la possiblitat de visitar centres d'art i museus sinó també per l'ambient festiu que es respirava al carrer i que malgrat la pluja, no va baixar d'intensitat durant tota l'estona que vam ser-hi nosaltres.

"Cantando bajo la lluvia" al Central Park

Aprofitant que estàvem per aquest barri, vam donar un volt pel nord del Central Park, a la zona del llac anomenat Jacqueline Kennedy (quant glamour!), amb una temperatura fresca i, entre ruixat i ruixat, vam poder disfrutar d'una posta de sol amb una llum espectacular.

Pujant amunt per la 5a  Av. vam descobrir també un artista-pintor newyorker que exposava (i regalava) les seves obres d'art. El "susodicho" anomenat Michael Albert (el podeu buscar al Google) durant l'any es dedica a pintar els seus quadres, donar classes a escoles i galeries d'art i únicament el dia del Museum Mile Festival ("osease" ahir) exposa les seves propostes al carrer i en regala una còpia signada a tothom que tingui la paciència per fer una estoneta de cua. Nosaltres vam pensar que valia la pena i vam aconseguir dos pòsters ben bonics, signats per l'autor, i alguna postaleta extra ben original ... quan vingueu a casa nostra a Barcelona ja veureu el póster ben enmarcat i penjat a un lloc ben visible, perquè ens encanta ...

Amb el regal als braços i intentant que no es mullés, vam arribar al Museo del Barrio, una mena de centre cultural, galeria d'art i museu vinculat a la cultura puertoriqueña newyorker. Com us podeu imaginar era el museu més animat, amb música del DJ Potencia Latina (us juro que es deia així!) al hall i un munt de "modernos" i "modernas" prenent vi. Després de fer una estoneta de cua (poca perquè ens vam colar, glups!) vam entrar a les sales a ritme de la salsa del "potent" DJ i vam visitar l'esposició (exhibition en diuen aquí) d'obres d'art contemporànies d'artistes llatins, no únicament de Puerto Rico, i la veritat és que va ser una bona sorpresa. Com que era un dia especial, molts dels pintors estàven a la sala i explicaven les seves obres i es venien a tota la "modernez" que els volgués escoltar i tot plegat, tenia un aire de festa-inauguració-exclusiva que ens va encantar, apart moltes de les obres eren realment espectaculars, diferents, fresques i perquè negar-ho ... ben rares!.

Així doncs, amb els regals del Michael Albert, la música del DJ Potencia Latina encara a les orelles i els paraigües mig trencats, vam tornar cap a Brooklyn satisfets de l'experiència i sobretot, contents per haver decidit anar-hi ... això només passa un cop l'any i s'ha d'aprofitar!

ESTIU? ... SEMBLA QUE SI

Es diu que el temps està canviant, que les primaveres són estius i que els estius són hiverns ... que ens estem carregant la capa d'ozó i que la contaminació que produeix l'home farà que el món canvïi dràsticament ... i aquesta setmana semblava que havia arribat l'estiu a la nostra ciutat d'adopció ... tot i que va ser un miratge ... portem una setmana amb dies d'una calor asfixiant, de les que et tallen la respiració quan surts al carrer, i de sobte, plou, torna el fred i cal que tornem a treure el jersei per voltar per New York ... serà el canvi climàtic??

De totes formes, els newyorkers, amants de viure la ciutat al carrer a l'estiu (encara que aquest any costa que arribi) organitzen milers d'activitats nocturnes, la majoria gratuïtes i ben interessants ... i nosaltres hem encetat la temporada estival comprant-nos un ventilador pel saló de l'apartament (per només 20 dòlars!) i assistint a diversos actes de nit.

El dimecres passat en Pere va aconseguir unes preuades entrades per veure Shakespeare al Central Park, al festival de teatre que fan cada estiu, dic preuades perquè van buscadíssimes i els amics newyorkers han reaccionat amb admiració quan han sabut la nostra assistència al "evento".

De concert al Prospect Park

El segon acte estival va ser el concert d'Andrew Bird al Prospect Park de Brooklyn. Era la primera d'un seguit d'actuacions que s'allarguen tot l'estiu i que són de les més famoses a la ciutat. Pels newyorkers de Manhattan té connotació d'excursió desplaçar-se a Brooklyn i, com uns hipsters més del nostre barri, assistir al concert-pícnic de nit i a la llum de la lluna. El cantant, el Sr. Bird (àlies ocellet, desconegut per nosaltres però molt famós aquí) ens va deleitar amb un concert intimista, amb sò de violins i xiulets (si, canta xiulant! com el seu nom indica) que per nosaltres va tenir un "efecte sedant" ... però envoltats de newyorkers no podíem adormir-nos i vam aguantar com dos valents fins el final del concert. El parc estava ple a vessar, però els americans són ordenadets, fan cua per accedir al recinte, per anar al lavabo, per comprar hot-dogs i cerveses i sempre tenen un sorry o un excuse me a la boca, per tant tot i la gentada va ser una nit ben agradable.

El tercer "evento" que hem anat ha estat la festa "gay parade" del Brooklyn Pride 2011, o sigui, una mena de desfilada de temàtica gay a Park Slope. L'experiència ha resultat "enriquidora" (per dir-ho d'alguna manera), concretament consisteix en una mini-desfilada per la 5a Av. de Brooklyn de col·lectius gays i lesbianes del barri, amb carrosses bastant cutres i música petarda, algun cotxe adornat i poca cosa més, era una barreja de festa de final de curs d'escola americana i desfilada de policies, bombers i "camioneras" cridant i saludant al entregat públic, que portava banderetes gays i cridava encara més que les estrelles de la nit. Després de l'espectacle, vam fer un sopar dels bons amb el Francisco i el Javier a un restaurant bastant nou al barri. Va ser una mena de sopar-despedida ja que demà van cap a Espanya a passar les seves vacances d'estiu i fins l'agost no ens tornarem a veure (i els trobarem a faltar, han estat els nostres millors amics a New York!!). La nit va acabar amb unes quantes rondes de cerveses i cubates al "Excelsior", un bar apropet de casa, amb molt bon ambient, millor música i sobretot, molt newyorker de bon rotllo.

Petardeo a la 5th Ave. de Brooklyn

La setmana ha acabat amb un brunch organitzat a casa nostra amb una quinzena de convidats ... però aquesta és un altra història ... que podeu seguir al Blog del Pere.

INFORME SETMANAL

Avui una bona amiga, la Núria, ha tingut el seu primer fill, en Ferran, complint un dels seus somnis més desitjats (moltes felicitats Núria!) ... Aquesta és una més de les notícies de canvis i novetats que m'arriben desde l'altra banda de l'Atlàntic, via correu electrònic, per sms al mòbil, per skype, per hotmail, gmail ... realment sense aquestes eïnes seria difícil saber com va la vida als amics i familiars desde tant lluny, però realment estem al corrent de gairebé tot, i aquesta setmana he tingut moltes notícies i petits canvis destacables.

Amb els pares i altres familiars, i amb els amics que són com familia, parlem assiduament per l'skype, aquesta setmana també he parlat amb companyes de feina, bé, amb una companya i amb la "jefa" perquè ronden canvis a la Diputació i a mi, indirectament m'afecten. Quan em reincorpori pel setembre possiblement treballaré a un altre edifici i envoltat d'altres companys ... no és que el canvi em faci por, al contrari, potser a la llarga va tot millor i jo sóc de fàcil adaptació (mireu a NY, en dues setmanes em movia com una daina per la ciutat) ... però de moment, em costa imaginar que quan torni no tindré la meva taula, ni les mateixes companyes aprop, ni el bon rotllo que tenia fins ara ... i desde NY es veu tot tant llunyà ... amb les trucades, però, em tranquilitzo i sentir les veus i tenir una estona de conversa com si estéssis a la mateixa ciutat és al·lucinant ... encara ara penso que actualment per molt lluny que estiguis, amb internet, sempre pots estar al dia de qualsevol tema que t'interessi, i aquesta setmana he estat interessat també per la feina.

Amb bon humor abans d'entrar
 a classe

Després d'aquest moment d'"enyorança" (un "bajón" el té qualsevol, sorry!) la setmana també m'ha portat una nova companya a classe d'anglès i dos nous (i joves) professors. El que va semblar al primer moment una bona notícia no ho ha estat tant ... la nova companya, russa i amb un nivell d'anglès dolentíssim, ha fet que el ritme de les classes baixès ràpidament ... jo no és que sigui un "as" de l'idioma, però us asseguro que encara ara no entenc res de les quatre o cinc frases en anglès que ha verbalitzat durant la setmana, ni quin és el seu nom i, encara pitjor, no he entès ni la república russa ni la ciutat on viu ... només m'ha semblat entendre que coneix Calella de la Costa i Salou (lo milloret de lo milloret!) i que esquia a Andorra ... jo no sé quina cara posar quan em diu good morning amb accent Putinià (crec que em diu això, vaja) ... però el millor és la cara dels professors quan li demanen que ha fet la tarda anterior i ella contesta que li agrada esquiar i que té tres filles ... Bé, esperem que la setmana vinent millori el tema ...

Aquests dies també hem tingut notícies de la Mabel, per fi ens ha confirmat que ens visitarà una setmaneta pel juliol, i amb el Pere estem molt contents de tenir-la a casa i sobretot de compartir amb ella el New York que hem anat coneixent i que és ben diferent del que vius quan vens una setmana de turista. Ja hem començat a fer plans i mirar el calendari per portar-la al teatre, als concerts de Prospect Park, al High Line ... Mabel, lo vas a flipar!!

Per acabar, la setmana ens ha portat l'estiu de cop ... estem tenint uns dies ben calurosos amb temperatures de 34 a 38 º C (en Farenheid són al voltant dels 90-100) i la veritat és que el sol crema (jo ja estic ben negret!), el poc aire que corre sembla de secador de cabell i l'asfalt està calent com si caminéssis per l'infern ... Suposo que a partir d'ara serà així ... calor-calor-calor ... i fred a les botigues i al metro ... però nosaltres contents i feliços a New York aprofitant al màxim cada dia.

"LLUVIA DE ESTRELLAS" AL METRO

Fa uns dies vaig tenir una migranya de les bones, amb un mal de cap en augment a mida que passaven les hores, potenciat encara més per un sopar semi-il·luminat en un restaurant italià del Soho, amb una sorollosa banda de jazz a escassos metres de la nostra taula. Imagineu-vos la combinació: migranya + poca llum + jazz a tota màquina ... L'endemà, quan ja estava recuperat vaig intentar averiguar l'origen del meu mal de cap ... i crec que vaig trobar-la ... el subway-train de NY va ser el culpable. El que em produeix mal de cap no és el metro en sí, és la diferència de temperatura que hi ha entre el carrer i l'interior dels vagons, sense exagerar, penseu que si a fora estem a 30 graus, al metro estem a 15 ... la meitat, i clar, el canvi tèrmic tan sobtat fa estralls a la salut de newyorkers i visitants ... però què hi farem! algun inconvenient ha de tenir viure a la capital del món.

Per altra banda, i per ser just, el metro de NY és ràpid, extens, eficaç i segur ... també vell, un mica brut, sorollós i amb unes rates (a les nits) que semblen conills ... però realment és indispensable per moure's per la ciutat. Els trajectes poden durar una hora o més, però us asseguro que normalment són força entretinguts.

Els primers dies m'entretenia mirant el look dels newyorkers, com ja he comentat en alguna altra entrada, però a mida que passen els dies m'he fet "fan" dels actors, músics i busca-vides que es mouen de vagó en vagó actuant i, la majoria de vegades, entretenint molt bé als usuaris de la xarxa subterrània de la ciutat. Realment he vist actuacions espectaculars; la primera que em va impressionar va ser la d'un grup de break-dance que ballava dins els vagons ... ho llegiu bé ... dins els vagons, no a l'andana (plattform en diuen aquí) ... eren quatre o cinc nois, amb cossos espectaculars que feien uns salts i uns exercicis a ritme de hip-hop que et deixaven amb la boca oberta, sobretot quan un d'ells va anar de punta a punta del vagó fent salts mortals acabant amb un "espagat" que ja voldrien poder fer els ballarins de dansa clàssica ... Per suposat es van guanyar un bon grapat de dòlars.

Un altre dia vaig seguir l'actuació d'un grup de mariachis dels bons ... no portaven els barrets característics perquè haurien tret l'ull a algun newyorker , però apart d'això, van fer un concert que et transportava directament a Cancun o a Mexic DF, amb música dels Panchos i repertori de "rancheras" de la Rocio Dúrcal (al cel sia) que ja hauria volgut el Jose Luís Moreno al seu mític programa de dissabte a la nit "Noche de Fiesta".

La setmana passada vam seguir amb el Pere l'actuació d'un mag al nostre vagó .... en un plis-plas va entrar un senyor ben vestit, amb un carret de super tunejat amb roba de bellut de color vermell i va començar a fer números de màgia ... va fer aparèixer i desaparèixer un colom i un conill ("vivitos i coleando"), va fer un truc de cartes i un altra amb una corda ... tot això durant el curt trajecte entre dues estacions de la Línea verda ... va tenir molt èxit, aplaudiments i sobretot, dòlars.

En un dels meus primers viatges sòl en train vaig escoltar (que no vol dir entendre) l'actuació d'un monologuista estil "El club de la comédia" ... jo no entenia gairebé res del què deia, però els riures i els aplaudiments dels newyorkers autèntics demostraven que era un actoràs! ... i jo, vaig donar-li un dòlar per agraïr-li el seu entretiment.

Apart d'aquests number one, a les estacions de metro hem vist concerts de bandes de jazz, blues i swing que podrien actuar perfectament en qualsevol festival o teatre del món, també cantants d'òpera demostrant les seves habilitats i altres músics dels que podem trobar als carrers de Barcelona o al metro ... El que sí em sembla és que aquí la qualitat dels artistes subterrànis és molt millor que a casa nostra, aquí no són perro-flautes amb rastes tocant la pandareta per comprar birres, aquí son artistes que busquen una oportunitat ... i qui sap ... potser en el següent trajecte en metro hi viatja un productor que els treu del subway i els llança a l'estrellat en plan "Llúvia de estrellas" ... potser en uns anys veig un cantant a la tele que em sona i pensaré: ostres ... aquest tio el vaig escoltar al metro de NY ... per alguna raó diuen que als USA tot és possible i que NY és la ciutat de les oportunitats, no?

VINE AL MERCAT, REINA / COME TO THE MARKET, QUEEN

El dissabte és dia de mercat a Brooklyn, i nosaltres intentem anar-hi aprofitant el bon temps, passegem una estona i comprem una mica per la setmana. Aquesta activitat setmanal em recorda quan era petit i la meva mare, fes fred o calor, fos hivern o estiu ... agafava el cabàs i em dèia: nen anem cap al mercat de Vic ... això volia dir caminar cap a la parada del Bus a Manlleu i anar cap a Vic a passar el matí i comprar verdures, fruites i també roba o estris per la cuina ... jo m'ho passava bé, per mi era una petita excursió amb la mama i la meva germana Imma i en tinc bons records. Per cert, pels que no el coneixeu us recomano molt el mercat de dissabte a Vic, és ben espectacular.

Per suposat que el mercat de Brooklyn no té res a veure amb el de Vic, aquí és molt més petit i no hi ha tantes parades, però per no deixar de ser originals, els newyorkers també són especials a l'hora de muntar paradetes. La nostra sessió de "vine al mercat reina" té com objectiu principal comprar al petit mercat de productes ecològics a la Grand Army Plaza, just davant del Prospect Park i de la Biblioteca de Brooklyn. El mercat en sí el formen una vintena de parades on principalment venen fruita i verdura de temporada (sense pesticides), pa i pastetes (sense conservants ni colorants), sucs de poma (naturalissíssims i recent expremuts), plantes i arbustos (ben florits i sense pungó), carn congelada (sense antibiòtics ni asteroides) i peix (acabat de pescar a l'Atlàntic). La paradeta que té més èxit és la del peix, nosaltres ja en som clients i sempre intentem comprar calamars per fer arrosset a casa ... i us asseguro que no sé si són orgànics, ecològics o els han pescat davant de Fukujima i ens enganyen, però m'és ben igual ... són deliciosos!

L'originalitat del món del mercat al nostre barri comença quan aprofitant el de la Grand Army Plaza i el moviment de gent pel carrer amunt i avall, molts veïns munten paradetes davant de casa seva per vendre qualsevol cosa que us pugui venir al cap i es converteixen en botiguers provisionals. Bé, paradetes potser és un concepte massa ambiciós ... normalment pengen els productes a les baranes dels jardins, posen un llençol vell al terra o caixes de cartró per exposar les "joies" que pretenen vendre. Dic "joies" perquè la majoria són trastos que a casa nostra no gosaríem ni regalar al nostre pitjor enemic, ni per supost cobrar cap euro, anirien directes al contenidor, però a Brooklyn són molt ecològics i cal reaprofitar-ho tot ... no us podeu ni imaginar el que venen: joguines velles, sabates i roba usada-usada de la de tirar, discos i llibres dels 70 o més antics, làmpares, bisuteria de l'àvia (sense l'àvia), televisors i cassets dels 80, gots "sueltos", gerros, bolsos, quadres de paisatges clàssis o pintures psicodèliques ... i aquesta mena de mercat del trasto el munten cada dissabte els nostres glamurosos veïns "treintañeros" super-trendy, mestresses de casa sortides d'una peli del Woody Allen o matrimonis vellets dels del barri de tota la vida i passen el dissabte exposant els seus productes durant tot el dia al carrer esperant que algú els compri alguna cosa ... i el més increible és que us juro que hem vist gent comprant.

Amb en Pere diem que potser caldria aturar-nos algun dissabte en aquestes paradetes perquè podríem trobar alguna "joia" de veritat ... però ens fa una mica de mandra. El que si és digne d'admiració és la capacitat que tenen els newyorkers per fer negoci, aprofitant el canvi de temporada o de decoració o de casa ...  el que els sobra ho venen, algú altre ho aprofita i tots contents ... nosaltres no acabem d'entendre el negoci, però no podem deixar de mirar de reüll quan passem per davant d'aquestes paradetes casolanes ... i qui sap, potser els souvenirs que portem quan tornem a Barcelona els comprem aquí ... originals ho són ... i vintage també, i això es porta molt, no??

CURIOSITATS NEWYORKERS

Es pot dir que ja som una mica newyorkers després de portar quatre setmanes a la ciutat. Amb en Pere ens hem anat acostumant a la vida que es porta aquí, a les bugaderies, al menjar dels supermercats, als menús poc sans de molts restaurants (que miro de reüll i gairebé no tasto si no porto un Almax a la butxaca), als viatjes en metro ... i a mil cosetes més del dia a dia que acceptem amb total normalitat. Tot i això, encara ara ens sorprenen actituds i costums dels newyorkers autèntics.

Per exemple, perquè criden tant? perquè en comptes de parlar "bramen" a qualsevol lloc? a les botigues, pel carrer, al metro i sobretot als restaurants. Moltes vegades sents converses que semblen baralles i no ho són, és el típic diàleg entre amics, parents o parelles ... crec que la mesura dels decibelis pels newyorkers deu seguir altres paràmetres diferents als nostres, potser passa una mica com les "milles" o els pesos de la balança. El pitjor lloc és als resturants, la gentada que normalment hi ha (aquí la gent no cuina, sopa i dina sempre fora de casa), concentrada en espais no massa grans i tothom amb veus de sopranos i tenors parlant a l'hora ... doncs imagineu-vos el panorama ... sembla una olla de grills ... oh my god!! només hi falta alguna música de fons repetitiva per acabar prenent ibuprofenos anti-mal de cap cada vegada que surtim a sopar fora.

Un altre costum que ens fa gràcia és la salutació dels newyorkers autèntics. Quan es troben, per exemple a un restaurant, doncs somriuen amablement, s'acosten i ... en comptes de donar-se un parell de petons (o un) a la galta doncs ni es toquen, es rossen les galtes i fan el "muac-muac" sense cap contacte físic ... només un "amago" d'abraçada que es queda amb un petit cop a les espatlles i poca cosa més. Jo al començament pensava que aquí tothom era molt fí, rotllo Nati Abascal ... però no ... fins i tot els menys fins se saluden així. Imagineu-vos els primers dies quan nosaltres ens apropàvem a algú que ens presentaven i els fotiem un parell de bons petons a les galtes amb el "muacs-muacs" verdader en plan peli del Almodóvar ... la cara que posaven era d'espant ... i mira que nosaltres anem de finets i educats, però crec que quedàvem com a primitius europeus mediterranis ... ara intentem ser més discrets i donar-los la mà amb poca força, acompanyat d'un somriure d'orella a orella tot dient: nice to meet you!

Un altre "moda" o costum de New York, concretament dels homes de la ciutat és un concepte de trendy diferent al nostre quan parlem de la llargada dels pantalons. Resulta que vèiem molts nois amb els pantalons curtets, per sobre el turmell, normalment amb el camal estret estil anys 60 i amb les sabates o les bambes ben a la vista. Nosaltres, amb la nostra obsessió per les bugaderies i les assecadores destrossa-robes, pensàvem que sel's havien encongit ... pobres, quina ràbia els deu fer! ... però no, aquest cap de setmana que hem anat de rebaixes i que hem buscat pantalons d'estiu, resulta que a New York els pantalons d'home són curts ... si nois seguidors de les últimes tendèndies en moda, és el segon estiu que els pantalons es porten a l'alçada del turmell, què hi farem ... ens ha costat molt trobar-ne alguns de "normals" ... per tant ... hem tingut que comprar-los una mica justets de llargada tot esperant que aquesta moda s'escampi per tot el món i els poguem portar a Barcelona ... sinó, en farem bermudes!

Per acabar amb aquestes curiositats, cal parlar de les noies newyorkers, hàbils expertes en maquillar-se a qualsevol situació, espai o moment. Encara ara em quedo encantat quan de bon matí, dins el metro ple a vessar i amb uns moviments barreja de muntanya russa i locomotora de pelis de l'Oeste, veig "en vivo y en directo" el procés de transformació d'aquestes heroïnes. Amb un petit mirall, un pinzell, una base de maquillatge, quatre polvets, un llàpis d'ulls més afilat que un ganivet i un bon pintallavis, desafien la força centrifuga dels vagons, els cops de la humanitat que les envolta i amb el perill de perdre un ull o, pitjor encara, clavar el llapis al braç del veí del costat, aconsegueixen sortir del metro com si fóssin la Kate Moss apunt de desfilar per la New York Fashion Week. Jo no m'he maquillat mai (de moment) però crec que no deu ser fàcil fer-ho bé i menys en aquestes condicions.

Així entre observacions, pensaments i anàlisi de la ciutat i els seus habitants, hem començat la cinquena setmana com a newyorkers adoptius ... i seguim!