SOCIAL ACTIVITIES

La nostra vida social a New York s'està començant a atapeïr i nosaltres, lluny d'estressar-nos, intentem seguir qualsevol de les propostes que ens fan els newyorkers amics, l'Elga, el Francisco i el Javier, la Mónica ... Com si fós una bola de neu que es va fent cada cop més gran a cada festa, sopar, sortida o trobada anem multiplicant el cercle de nous amics. No sabem si caiem bé a la primera de forma natural, una mena de "fletxasso amical", o que transmetem bon rotllo i que som "majos" (com diu la nostra amiga Lídia) però la veritat és que estem coneixent  a molta gent i ràpidament ens inviten a quedar per fer un brunch, per anar a una festa d'aniversari, fer alguna activitat al Prospect Park i disfrutar de la nit i el dia de NY junts ... i nosaltres encantadíssims i agraïts d'anar-hi.

Ahir mateix vam anar a la festa d'aniversari de la Mònica, una newyorker colombiana coneguda a través de la nostra fada madrina a Barcelona-NY, la Cristina, a un àtic impressionant a Roosevelt Island. Aquesta zona, desconeguda per nosaltres, és com indica el nom, una petita illa al riu Hudson entre Manhattan i Queens, per tant, desde la macroterrassa del pis vèiem tota la ciutat i un cop anava caient el dia, l'skyline de New York s'anava transformant i els gratacels s'il·luminaven  ... tot molt pel·liculero, vaja.

La festa, com us podeu imaginar, era una petita ONU amb destacats membres de molts països llatinoamericans, Canadà, Estats Units i Espanya. Després d'unes quantes ampolles de vi, cubates i cerveses vam fer un quadre-performance per regalar a la "ojomeneada", una mena de collage que va resultar del més original, amb bitllets de dòlar, retalls d'etiquetes de vi, dibuixos cubistes i futuristes i sobretot, molta imaginació (gràcies a les begudes)... El resultat va ser espectacular i la Mónica té un quadre que, qui sap, igual en uns anys val una pasta!

La tarda-nit que vam passar a l'envejat àtic, en realitat era el segon acte de la nostra agenda d'ahir ... Abans, vam quedar amb una colònia de catalans i espanyols treballadors de la Universitat de Columbia per seguir la final del Barça a la Casa de Galicia de Queens ... no sabria com descriure el lloc, però per resumir-ho, era un macro-saló de "bodas, bautizos y comuniones" on serveixen tapes de les bones, ribeiro i carajillos de Baily's com si estéssis al Bar Manolo de qualsevol ciutat d'Espanya. Com podeu imaginar, apart de fer nous amics i aconseguir més telèfons i mails, ens ho vam passar de nassos amb el partit i sobretot amb les celebracions dels gols del Barça. Nosaltres que som tan poc "futboleros" ens vam entregar com el que més, vam cantar l'himne del Barça (que de tant sentir-lo ens el sabem de "pé a pà"), vam aixecar-nos de la cadira quan fallaven un gol i cridàvem: vengaaaa, vengaaa Messiiiii  quan el Barça atacava i guapooooo!!!! quan sortia el Guardiola ... O sigui, vam deixar el pavelló ben alt.

Aquesta setmana hem tingut algun sortideta més, una festa a un antro underground al Lower East Side en una sessió d'un DJ portoriqueny bastant famós i on vam acabar ballant Rafaella Carrà i Alaska (sembla ser que és "lo más de lo más" a les festes llatines de NY); una sortideta a Broadway al musical de Priscilla i un altre a teatre del sèrio, una obra del Tennesse Williams on  vaig entendre el 0,5 % del que deien i on, desde la segona fila on estàvem, i per aprofitar el temps, em vaig entrenir a observar els moviments i el cos dels actors i a seguir tots els petits detalls del muntatge.

A New York, si vols, no t'avorreixes mai ... i nosaltres, que ens costa poc d'apuntar-nos a qualsevol proposta, doncs no parem ... a veure si al final tindrem que allargar l'estada per poder complir amb tots els nostres compromisos!

ROUTINE

Aviat farà un mes que vivim a New York i la ciutat ja no ens espanta … estem integrats a la vida newyorker, no completament per suposat, però si que ens movem per NY amb certa naturalitat. Les dues primeres setmanes van ser d’aclimatació, primer pel jet-lag i després pels constants petits descobriments del dia a dia com fer la compra, anar a la bugaderia, orientar-se al metro o acostumar-se a pagar (i a comptar) amb dòlars.

La rutina, en el meu cas, va començar la setmana passada amb les classes d’anglès diàries al International House de Manhattan, com ja vaig explicar, estic estudiant com fa temps que no fèia, básicament per la sort, segons la majoria de comentaris, de ser l'únic alumne a classe i de disposar de dos professors exclusivament per mi. No cal dir que tot i la meva "vagància" amb l'idioma, estic aprenent a marxes forçades i estic guanyant fluidesa en tots els àmbits ... a la força quan s'és l'únic en parlar, en fer els exercicis, en sortir a la pissarra, en explicar què he fet a casa (at home) o la tarda anterior (the last afternoon), en escoltar els listening ... en resum ... una currada a tota llei!!

Com dèia, anar a classe és la meva rutina matinal ... m'aixeco a les 8, esmorzo amb en Pere i agafo el metro cap a Manhattan, cada matí veig l'skyline de New York i encara no em crec que en comptes d'anar en moto pel carrer Còrsega de Barcelona, estic a la capital del món, movent-me com un newyorker més en metro i tenint com a veïna l'estatua de la llibertat. Les classes són força amenes tot i la intesitat, i el campus de la St. John's University està molt ben situat en transport públic desde Brooklyn. Cada dia, durant els 20 minuts de descans a mig matí, esmorzo a l'aire lliure en una petita plaça propera al centre, envoltada de gratacels en construcció ... normal ja que estic al bell mig de la zona 0, just al damunt on fa uns anys hi havia el World Trade Center ... se'm fa una mica estrany pensar que en aquell racó tranquil, amb una font amb aigua que relaxa la ment, entre arbres i parterres florits i bancs de disseny, al 2001 hi van morir més de 2.700 persones ... la vida continua i aquell fet tant horroròs ha quedat gairebé en el "no res" ... alguna placa que ho recorda, un petit museu explicant què va passar, un bosc de grues contruïnt edificis alts, imponents, d'alumini i vidres brillants i turistes que fan fotos, envoltats de policia que vol evitar que torni a passar res de semblant.

L'altre dia, fent el xafarder al voltant de l'escola vaig descobrir que la universitat on vaig a classe va ser un centre d'atenció als ferits i a les víctimes de l'11 S ... és normal ja que el centre està a un carrer de les antigues Torres Bessones i va ser un dels llocs on es van refugiar els aterrats treballadors del World Trade Center, els bombers i els policies quan van començar a caure els edificis sobre els seus caps. Allà es van salvar moltes vides i durant algunes setmanes, les aules, els auditoris, el restaurant i les oficines es van transformar en un gran centre d'atenció pública, primer com a hospital d'emergència i després com a espai d'ajuda psicològica als equips que treien la runa i tot el que trovaben a sota. Dóna certa angoixa, per dir-ho d'alguna manera, estar a classe en un ambient segur i controlat sabent que allà mateix, va passar el què va passar i no puc deixar de pensar: podria ser jo qui hagués pogut estar al centre l'any 2001 fent un curs d'anglès! ... uf!

La resta de rutina és el que podríem dir "no rutina", cada dia tenim un planning més o menys improvitzat, que inclou conèixer nous barris de NY, anar a espectacles, a museus, de compres ... o quedar-nos a casa sense fer res ... només amb la satisfacció d'estar junts a New York i gaudir al màxim cada dia.

Ahir, per exemple, aprofitant els descomptes en entrades pel mateix dia, ens vam acostar a Broadway a veure "Priscilla, the Queen of the Desert", demà anirem a un club amb alguns nous amics newyorkers i divendres nit tenim teatre del "serio", del qual per cert, segur que tot i les meves classes d'anglès, no crec que "pilli" res de res ... ja se sap, els autòctons parlen l'anglès americà com si constantment tinguéssin una big hamburguesa doble amb formatge a la boca ... i a mi em costa ... i molt!

PETITES JOIES

Viure una temporadeta a New York té molts avantatges, però una de les millors és descobrir aspectes de la ciutat que mai aconseguiríem conèixer si vinguéssim una o dues setmanes de vacances. Com és lògic, quan estàs de visita per un període curt en una ciutat, sigui quina sigui, visites el més conegut, en el cas de NY et mous per Manhattan a l'Empire State, el Central Park, la 5a Avinguda, el MOMA, el Metropolitan, el SoHo, Greenwich Village, Chinatown ... i vas d'excursió a l'Estatua de la Llibertat i al Pont de Brooklyn. En les tres setmanes que portem a la ciutat dels gratacels hem descobert algunes petites joies que ens han agradat moltíssim i que recomano a qualsevol nou visitant de New York.

A NY tenen gran facilitat per reconvertir barris o espais degradats en zones de moda, reinventant-se i transformant-se completament. Es va fer fa uns anys en barris que avui són coneguts per a tothom: SoHo, Tribeca, Greenwich Village ... i actualment s'ha fet en altres com Meat Market i Lower East Side. El primer era l'antic mercat de la carn de Manhattan, per tant estèticament és una barreja dels darreres de la Boqueria, zones del Poble Nou i Mercabarna en vell, amb una via de metro en superfície que l'atravessa en direcció nord i que es diu High Line. Per art de màgia, han transformat la via del tren en un jardí i per on corrien els atrotinats vagons del metro newyorker, ara hi ha plantes autòctones, bancs, taules i cadires a l'estil francès i sobretot, molta gent super trendy. A sota, en els antics magatzems ara hi ha restaurants de luxe i botigues de dissenyadors internacionals, amb preus altíssims i clients de bon nivell adquisitiu ... un miracle ...

Però no és l'únic, el segon exemple, el Lower East Side és el més recent i pels newyorkers, la zona de moda a Manhattan ... és una barri barreja de Raval i Gràcia de Barcelona, el canvi encara no està acabat i sobreviuen botigues de productes d'imitació, regentats per xinos, amb restaurants i bars moderníssims envoltats de botigues on la camisa més barata costa 150 dòlars. La roba en aquesta zona no és de grans dissenyadors com el Meat Market, és roba exclusiva però de dissenyadors emergents i d'algunes marques cares com Fred Perry ... tothom és gafapasta, estilós i amb looks a l'última.

Paral·lelament com a barri modern i actiu, fan activitats molt originals, ahir van organitzar una desfilada al carrer, van tallar una petita zona i sobre quatre tarimes unides per alfombres de color vermell anaven desfilant models amb els dissenys de les botigues de la zona ... models joves, professionals i al més pur estil NY ... res a veure amb les desfilades del Carrefour o els centres comercials que fan al nostre país amb "miss" de segona categoria i famosillos de "mercadillo" ... i no cal dir-ho que ens va encantar, per un moment ens vam sentir fotògrafs de Vogue o de Elle.

Parlant de fotografia, ens va agradar molt l'International Center of Photografy del 43 St amb l'Avinguda de les Amèriques. És un museu petit, assequible i amb una exposició molt recomenable, la de fotos d'Elliot Erwit, fotògraf de 82 anys que ha fet treballs tant famosos com les del funeral del Kennedy, les de Marilyn Monroe en la seva última película l'any 62 o de la famosa escena de la faldilla blanca alçada pel vent del metro de New York i retrats de moltes estrelles de Hollywood, com Grace Kelly. El millor va ser veure al Sr. Erwit en directe, ja que just el divendres signava llibres i fotografies a tothom que volgués ... Nosaltres ens vam fer els interessants i no vam fer cua ni li vam demanar cap autògraf (el catàleg pesava un "colló") ... ens vam veure la copa de Chardonnay blanc que ens van oferir i vam mirar l'espectacle tranquilament.

Suposo que anirem descobrint nous racons originals de la ciutat ... i no patiu, aquí estarem nosaltres per explicar-ho!

JUEUS

Ahir a la nit vam tenir convidats al pis de Brooklyn, dos dels amics que hem fet a New York i que han resultat ser uns magnífics amfitrions a la ciutat, apart de veïns de Park Slope, van ser els primers newyorkers d'adopció en provar "el pollo a la Gavíria", acompanyat d'unes quantes ampolles de vi, una amanida de les bones i un gelat típic americà, un Häagen Dazs de vainilla "orgànica". La nit va resultar més que agradable i vam estar parlant de mil temes relacionats amb la nostra ciutat d'adopció i que ells conèixen prou bé. Així entre copes de Ribera del Duero i de vi de Califórnia em van resoldre un dels dubtes que em rondava pel cap desde que vaig agafar el vol a Barcelona per venir a NY.

Com ja vaig postejar, a l'avió hi havia un munt de jueus dels tradicionals-ortodoxes. Els homes van vestits amb abrics negres, solen ser alts i prims i tapant-los les orelles porten els dos típics rínxols a lo Shirley Temple que els donen un aspecte ben curiós, sobretot si hi sumem el barret negre (of course) per acabar de rematar el look. Van acompanyats sempre de la submisa dona i dels fills, que sòlen ser petits, blancs i amb cara de malalts. Les dones, molt joves, van vestides amb un estil barreja de Mary Poppins i monja Carmelita vestida de carrer, o sigui, més antiquades que la Paloma Gómez Borrero quan era corresponsal al Vaticà, amb faldilles fosques i per sota el genoll, rebequetes de punt  i per acabar, un barret negre, ben arrapat als cabells amb alguna flor (negre) com a únic element decoratiu a aquesta indumentaria "neo-monjil". Totes son molt calladetes, van darrera del marit mirant el terra i bàsicament cuiden dels fills, que de fet, poca feina els donen (espero que no els droguin ni els operin com els "xutxos" newyorkers). El que més em va cridar l'atenció va ser el pentinat que s'intueix sota el barret de les noies ... mitja melena llisa, sempre de color castany, mai cabells arrissats, ni rossos, ni pèlrojos ni negres ... totes iguals com si fóssin maniquís d'aparador del Sepu.

Ahir entre copa i copa vaig saber perquè aquest look tan estrany. Per suposat les noies tenen que vestir-se correctament, sense provocar escàndols de cap mena, entenent com escàndol coses tant habituals com una faldilla per sobre els genolls, pantalons, camises de màniga curta i per suposat ni parlar-ne de sabates de taló ni Converse ni cap mena de sabatilles sport.

Fins aquest punt puc entendre-ho (tot i em reconfirmo en les meves creences totalment oposades a qualsevol radicalisme religiós, sigui jueu, catòlic, musulmà o hindú) ja que la vestimenta és el primer que solen controlar a les dones, però el que no sabia era la raó dels seus homogenis pentinats ... resulta que en aquesta "secta" jueva (no se si es pot dir així!) es casen molt joves, i desde fa generacions, només entre ells, sense barrejar-se amb cap altra raça (d'aquí les cares que tenen ... riute'n tu dels quadres dels malaltíssos i tarats reis espanyols que va pintar en Velázquez). Un dels rituals més característics que segueixen és rapar al zero el cap a les nenes-núvies i deixar-les calves durant els primers anys de casades ... però com que potser, si a sobre de lletjes, blanques i mal vestides, les deixéssin anar calves pel carrer la resta de fent sortiria corrents, doncs els compren unes perruques (per suposat en botigues jueves) moníssissimes, de mitja melena llisa i queden la mar d'apanyades. Vaig demanar als nostres amics si la perruca i el barret que porten les noies eren "dos en uno" i es venien junts i enganxats o bé es compren per separat ... malhauradament no van saber-ho ... per tant tindré que investigar pel meu compte!

La veritat és que em va sorpendre bastant aquest tema i avui, quan he vist una parella d'aquests jueus pel carrer no he pogut evitar mirar-mel's i pensar que apart de no voler reencarnar-me en gosset de New York, please, que tampoc em reencar-ni en jueu ortodox i encara menys en dona jueva ortodoxa ... potser no els fan el mateix que els gossets i alguna es deu revelar i pot escollir una altra vida, però les pobres van vestides com monges, es casen amb homes amb menys líbido que el Papa de Roma i el Torrebruno junts, les rapen com ovelles i a sobre, vinga tenir fills cada cop més petits i blancs ... ai, que dolentes són les religions!! ... i que bé que vivim els que no en seguim cap, ni per devoció ni per imposició.

LEAK-ENGLISH-SNIF

Leak, segurament us preguntareu com és que hagi après avui aquesta paraula ... doncs perquè el seu significat ha tingut una important rellevància aquest matí quan ens hem aixecat ... després d'una intensíssima pluja aquesta nit sobre el cel de New York ... al sostre de la nostra kitchen teníem una leak, dit en cristià: una fuga d'aigua ... una gotera ... en resum: una putada!

Jo he sigut el primer en veure-ho ... bé ... el fet no té cap mèrit, al contrari ... des d'ahir em llevo cada dia al voltant de quarts de 8 perquè començo anglès a les 9 i al entrar a la cuina, tot i les meves dioptries (no portava les ulleres) he pogut sentir i mig veure que alguna cosa no estava bé ... La primera reacció ha estat cridar al Pere, que estava despert ja que cada dia esmorzem junts, i la segona entrar a la dutxa (mentre en Pere eixugava el desastre) perquè ja fèia tard a classe. Per desdramatitzar, sapigueu que a NY sembla ser que funciona bé el tema "Pepe Gotera y Otilio, reparaciones a domicilio", ja que aquesta tarda mateix han vingut a mirar-se la teulada i demà ens ho arreglaran.

Tancada aquesta petita aventura de bon matí, he marxat corrent cap el metro, subway o train com diuen aquí ... i com que "no hay dos sin tres" ... la meva línia estava mig espatllada i encara ha arribat una mica més tard a classe. Al entrar a l'aula el profe ja m'esperava: good morning "maiquel".

Els que em coneixeu ja sabeu que no tinc massa facilitat pels idiomes, i per l'anglès encara menys ... però ja que estic als Estats Units, crec que tinc que fer un esforç i intentar apendre una mica més l'idioma. El concepte de mínim esforç aquí el tenen molt desdibuixat ja que les classes amb menys hores per setmana són de tres hores diaries, però un cop mentalitzat que tindria classe cada dia, de dilluns a divendres, vam visitar algunes acadèmies al centre de Manhattan que no ens van acabar de fer el pès i al final ens vam decidir per l'International House de la St John's University del barri de Tribeca, molt apropet de la zona 0 i a mitja hora de Brooklyn en metro, o sigui, a "un tiro de piedra" per ser New York.

Al centre ens van atendre bé i l'escola d'idiomes sembla seriosa i amb cert nivell acadèmic, l'edifici és modern i apart, el preu està força bé, així que després de fer una prova em van inscriure a nivell elemental A2 (almenys he superat el nivell beginner A1) que correspon a un nivell pre-intermig del Institut Americà de Barcelona. Un cop "anivellat", bastant content, amb la VISA una mica més buida i amb set setmanes per endavant de classes, he començat la tercera setmana a NY amb la rutina d'anar "al cole" de 9 a 2/4 d'1 (amb 20 minutets de descans).

La gran sorpresa la vaig tenir ahir quan al arribar puntual a la Universitat, em vaig presentar, em van explicar el funcionament del curs, em van donar la targeta per entrar al edifici (una mica militaritzat), vaig firmar un parell de factures, em van donar informació de la ciutat i em van acompanyar a l'aula. Mentre anava passadís avall pensava: com seran els companys de classe? serem molts? podré seguir els temes? tindré prou nivell? ... però al obrir la porta ... l'aula estava ... buida ... només hi havia el professor amb un somriure d'orella a orella i un munt de cadires sense ningú ... oh my god! ... estic sol a classe!!!

Com us podeu imaginar vaig quedar ben parat i em van voltar mil idees pel cap ... era un error? no m'havien entès ... jo no volia classes particulars i m'han inscrit a un one-to-one? ... però res més lluny de la realitat ... en el nivell 2 on estic jo, aquesta setmana no hi ha cap més inscrit, és probable que més endavant hi hagi més alumnes o que jo salti de nivell i vagi a classes amb altres estudiants ... però de moment tinc dos professors per mi solet, un de 9 a 10.40 i l'altre d'11 a 12,30 ... com us podeu imaginar em passo tota la classe pencant com un xino, no puc ni mirar per la finestra, ni distreure'm en res, ni descansar la ment un moment ... em tenen fent un exercici darrera l'altra, fent-me preguntes constanment .. tell me ... ask me ... now listening ... exercices ... i per si fos poc ... homework!!

Crec que Déu, que en el fons deu ser anglosaxò per molt que diguin a Roma, m'ha castigat i per fer-me pagar tots els anys de la meva negativa per apendre el seu idioma ara m'ha fet caure en aquesta mena d'internat dels idiomes per tenir-me set setmanes ben ocupat.

Un cop superat el primer dia vaig arribar a casa ben esgotat i al explicar-li la situació al Pere va fer un somriure i em va dir: quina sort, no? Aprendràs molt! ... em temo que és capaç d'haver parlat amb l'International House i preparar-me aquest curs "personalitzat" ... i si és així: la venjança serà terrible!! ... Us seguiré informant , ara us deixo que tinc deures per fer i m'han obligat a estudiar per demà els verbs irregulars ... snif, snif ...

WEEKEND

La nostra aventura a New York té una vessant lúdica, no ens hem cansat de repetir que volíem fer un break de la feina, de la rutina, de la vida a Barcelona i canviar d’aires aquesta temporadeta. Apart, teníem altres objectius menys publicitats però igualment presents, per exemple en el meu cas, millorar moltíssim el meu nivel d’anglès o en el cas de tots dos, conèixer gent, fer nous amics, escoltar i viure noves experiències amb cares noves. Amb això no volem dir que estem cansats dels nostres enyoradíssims amics ni menys encara de la família, que trobem a faltar gairebé cada segon que passem a NY ... però sempre va bé refrescar una mica, no?

En dues setmanes es pot dir que anem assolint aquest propòsit ... i el segon cap de setmana newyorker ha estat per a nosaltres el primer amb una vida social igual o més mogudeta que a Barcelona.

Apart de parlar amb la familia i els amics, gràcies a Sant Skype, Beat Facebook i Arcàngel Hotmail, hem començat a sortir amb els nous amics d’aquí. La veritat és que estem tenint molta sort, gràcies als contactes de la Cristina (ex newyorker malagueña a la que mai podrem estar prou agraïts per passar-nos tants contactes a NY) hem tingut un weekend ben atapeït.

  

Vam començar fent la compra al mercat ecològic del barri, on ja ens trobem alguns amics fent també el mateix que nosaltres ... primer punt, ja sóm del barri!. A la tarda del dissabte vam quedar amb l’Elga i el Miguel, amics puertoriqueños d’uns amics de Barcelona, per anar al New York Photo Festival, a la zona de Dumbo (als peus de dos dels ponts que travessen el riu: Manhattan Bridge i Brooklyn Bridge) concretament vam visitar unes quantes galeries on s’exposaven treballs fotogràfics ben originals. El més espectacular va ser moure’s en un ambient "super-fashion-newyorker-soy-moderna-y-me-lo-creo" ... Gràcies a les meves ulleres de pasta, l’anglès gairebé perfecte del Pere i que ser de Barcelona vesteix molt a NY, vam deixar el pavelló català ben alt i gairebé vam passar desaparcebuts. No cal dir que l’Elga i en Miguel van ser encantadors i després de passejar per la zona i veure l’skyline de Manhattan, vam acabar el dia sopant en un bon restaurant del barri, mentre a fora començava a diluviar.

Avui, tot i ser diumenge, ens hem llevat d’hora per parlar amb la familia i seguidament, anar al primer brunch que fem a la ciutat. En realitat era un brunch-aniversari ja que el Juan Carlos, un dels nous amics, feia anys i ens van convidar a passar el migdia del diumenge amb ell i els seus col·legues. Hem menjat a un restaurant super xulo (com tots els d’aquí) on l’ambient continuava sent "super-fashion-newyorker-soy-moderna-y-me-lo-creo" ... El menú ha resultat ser una barreja de còctels: bloody mary, margarita i una mena d’aigua de valència; un pica-pica una mica estrany però força bò, amb tè i un parell de tastets dolços, de xocolata i de pastanaga de postres... La companyia ha estat encara més bona, una combinació d’Espanya, Colòmbia, Índia i USA ... visca l’ONU i la Torre de Babel!

Per acabar de fer la tarda hem anat al nostre primer cine a NY, al Sunshine del Houston St. al Lower East, una mena de Verdi o Renoir a l’americana. La película escollida ha estat la canadenca "Incendies", rodada en francès i àrab, i subtitulada en anglès. El més sorprenent per mi és que he pogut seguir gairebé tota la película (per cert molt recomanable) sense demanar la traducció al Pere. Ell ha pogut disfrutar de la película i jo també ... Prova superada!

A la sortida ens hem despedit dels nostres cicerones, en Javier i en Francisco i hem anat carrer avall a un concert del grup Mar Salá en un bar del mateix barri. La cantant i líder del grup, la Marta (una simpatíquissima sevillana newyorker que canta flamenco-pop) que vam conèixer dimecres passat i ràpidament ens va convidar a la seva actuació d’avui. Així que apart de gaudir de bona música hem conegut encara més gent (amics seus), hem aconseguit nous mails i més telèfons per anar ampliant el cercle ... i el millor de tot, hem acabat el dia escoltant Las Grecas i el seu “te estoy amando locamenteeeee” i mirant-nos amb en Pere hem pensat el mateix sense dir-ho: això només pot passar a New York.

NEWYORKERS

A la ciutat hi ha molts turistes, moltíssims, que es mouen bàsicament per la 5a Avinguda, el Central Park i els barris de moda del sud de Manhattan ... però New York és molt gran i per suposat la majoria de la gent que veiem pel carrer són newyorkers 100%.

Hem de tenir en compte, però, que l’orígen d’aquests autèntics habitants de la ciutat és totalment estranger, en una, dues o tres generacions ells van ser uns nouvinguts ... vaja, no crec que ningú pugui assegurar que és oriünd de NY “desde los tiempos de los tiempos” ... o sigui, que és descendent dels indis Lenapes ... ja que primer els holandesos i després els anglesos ja es van cuidar prou de fer-los desaperèixer del mapa.

Dit això, i simplificant una mica, els habitants de la ciutat vertical són d’orígen europeu (els blancs) d’Àfrica (els afroamericans), de centre i sudamèrica (hispanos) i d’Àsia (bàsicament xinesos). Aquesta classificació per orígen ha passat a ser poc important un cop et mous per NY. Anant pel metro, pels carrers i places, pels parcs ... les diferents “races” s’han adaptat a la vida que es porta a la capital del món i m’he fixat amb diferents “estils” a la ciutat.

El primer tipus, bastant corrent, és la senyora blanca, gran, del voltant de 70 anys, però super moderna, independent, amb ulleres de pasta i per suposat, els cabells blancs, ben pentinats i amb un “corte” modernet ... una mena de Diane Keaton però velleta. N’hi ha moltes, especialment a les llibreries, a les botigues de roba (negre o de colors foscos), als museus, a les sales d’exposicions i als resturants més “chic” dels millors barris. 

Un altre tipus de senyora seria la de color (negre) amb obesitat mòrbida, sempre malcarada i malhumorada, suposo que per la seva situació de ciutadana de segona classe durant massa temps i que arrossega una amargor que fa que cridi molt per qualsevol cosa. Si a més hi afegim un uniforme (policia, guarda de seguretat, cambrera, taquillera del metro etc.) la mala llet encara s’accentua més i crec que, si ets blanc i home encara et tracten pitjor. Seria l’equivalent a la típica persona avorrida de la vida que porta.

Un tercer tipus seria el “moderno-moderna” de gran ciutat cosmopolita. Són joves, guapos, estilosos i amb classe. Curiosament les combinacions de roba, complements, pentinats i sabates que porten a vegades són típics de daltònics, però els queden de nassos. Porten escrit a la cara “No hi ha res com ser jove i viure a New York”. En aquest grup s’inclourien els models i les models amb cames quilomètriques i cossos d’escàndol. A Barcelona serien els equivalents als modernillos de Gràcia i del Raval ... fan una mica de ràbia però són de bon veure.

La quarta tipologia seria l’estil jugador de bàsquet, amb gorreta al revès, ulleres de sol, pantalons que cauen, cadenes d’òr, macro-pulseres i samarretes quatre talles més grans. Menjen xiclets a tot hora i al metro porten la música a tope, tot i els auriculars se sent la música màquina a tot el vagó. A vegades van acompanyats de la nòvia, igual o pitjor que ells ... amb minifaldilles o pantalons horrosos, molt maquillades i també amb el xiclet amunt i avall del paladar a la llengua i al inrevés. Són una barreja de “polingoneros” i King Àfrica.

A la 5a Avinguda i “aledaños” trobem l’executiva elegant, vestida de negre, amb cueta, ben maquillada i menjant amanida o entrepà a l’estil francès al Bryant Park. Van arreglades per treballar i per si al sortir de la feina van a fer una copeta de mitja tarda. Porten unes sabates amb uns talons espectaculars, sembla que flotin per sobre de l’acera ... a la tarda però, alguna d’elles (les menys expertes i que no poden seguir la dita “per lluïr s’ha de patir”) caminen com elefants i pagarien per poder treure’s els Manolos o els Jimmy Choo de 500 dòlars ... però no poden ... a NY s’ha de mantenir la classe encara que tinguis els peus “en carne viva”.

Malhauradament a NY també hi ha homeless que passen pel metro a demanar, músics que toquen al carrer per sobreviure i molta gent que la veus mig adormida dins els vagons del metro perquè segurament porten moltes hores desperts i venen o van a treballar i quan s’asseuen cauen rendits. 


La majoria son hispanos o afroamericans i molts tenen la mirada trista i cansada. Estic convençut que per tot aquest últim grup, New York no és la capital del món, ni la veuen glamurosa, ni amb estil, ni se senten feliços de viure-hi. NY és una ciutat per disfrutar-la si tens diners i desgraciadament molts dels newyorkers no en tenen.

ESTILS DE VIDA

Com que ja portem onze dies als USA, poc a poc, ens hem anat acostumant a la bona vida. Llevar-se sense haver d’anar a treballar és molt millor del que m’imaginava, planificar el dia només pensant quina zona de la ciutat visitem, si anem o no a passejar pel parc o si ens acostem a Manhattan o ens quedem a Brooklyn és una sensació estranya però, no cal dir-ho, moooolt agradable.

Precisament disposar d’aquest “temps-no-temps” planificat ens permet viure molt millor la ciutat, sense presses, i podem observar molt més que si anéssim de tour turístic per NY. En aquests moments contemplatius he descobert un New York que desconeixia i que em té força al·lucinat.

Per exemple ... hi ha una quantitat exagerada de salons de bellesa, petits spas i callistes. N’hi ha per tot arreu, amb uns sillons grans i tous que fan que la clienta quedi enfonsada com si el seient fos de “blandiblú”. A totes hores hi ha gent, principalment dones, fent-se les ungles dels peus, massatges a la cara, posant-se ungles postisses, fent-se neteja de cutis ... i tot això de cara al carrer, sense cap tipus de persiana, o sigui, que l’aparador són elles mateixes. Sens dubte és ben curiós com es pot fer públic un tipus de servei que al nostre país és ben discret. El divendres i dissabte passat a la tarda, suposo que en plens prepararius per viure el saturday nigth fever de NY, aquests negocis estàven plens a bessar ... amb noies de tot tipus, color, raça i constitució física (si .... les lletjes també s’arreglen per sortir ... fins i tot més que les altres!!). Els resultats en alguns casos i pel meu gust, gens satisfactoris ... els rinxols, els crepats i les pintures impossibles són "molta moda" ... però com que aquí tothom passa de tot ... doncs, con "dos cojones" i al street que et vegi tot Déu.

Un altre tipus de negoci que es troba en quantitats exagerades són els restaurants ... a Brooklyn n’hi ha de tot tipus, mides, cuines, estils i preus. Al contrari que els salons de bellesa, la majoria d’aquests restaurants són maquíssims, amb estil i bon gust ... dóna igual que es menji shushi o tacos mejicanos, al nostre barri tots semblen sortits d’un catàleg de disseny o de la guia “restaurantes con encanto”. Amb el Pere hem calculat que ens caldrien dues vides per poder tastar-los tots ... De moment ens conformarem en entrar de tant en tant als que ens fàcin més gràcia (al contrari que als centres de bellesa) tot i que resulta difícil escollir ... en definitiva, massa oferta per pocs dies ... a veure si tindrem que allargar l’estada a NY!!

Així doncs, caminant pel nostre barri tranquil·lament o voltant per Manhattan de forma més estressant amb estil purament newyorker hem passat els primers dies a la ciutat, mirant al nostre voltant per no perdre cap detall i en el fons, aprenent dels altres estils de vida.

LAUNDRY EXPERIENCE

"Nunca te acostarás sin saber una cosa más”... avui hem seguit fil per randa aquest refrany “español” i ens hem estrenat com a clients d’una bugaderia. De fet a NY això no té cap mèrit, de fet és el més normal del món ... però jo ho trobo un gran endarreriment. A veure Srs. dels Iuesey (USA pels que no entenguin la meva transcripció fonètica de l’anglès) no seria més útil, senzill i pràctic tenir rentadores a casa que no haver d’anar carregat com un burro, amb la roba bruta en bosses de plàstic cap a unes bugaderies més aviat cutres a rentar la roba davant de tothom, esperant que s’acabi la “maquinada” per després assecar durant una bona estona més, plegar-la arrugada com una pansa ... tornar a carregar les bosses i cap a casa??

Doncs no ... aquí tothom perd aquest temps i es va a una dels milers de bugaderies que hi ha esteses per tota la ciutat.

En un sentit seqüencial de la situació, per nosaltres totalment nova, hem seguit els següents passos que ens han ocupat bona part del matí.

Primer de tot, hem tret la roba bruta de la bossa de la roba bruta ("valga la redundancia") i hem separat la de color i la blanca (això no és obligatori). Després hem carregat un carro de la compra fantàstic que tenim a casa amb la roba, abans hem agafat el sabó (tampoc és obligatori pots comprar-lo in situ) i com si fòssim repartidors de butano hem baixat l’escala intentant no caure cap dels dos.

Seguidament, hem anat carrer avall, arrossegant el carro com si fóssim uns homeless del metro en direcció a la “susodicha” botiga. Un cop dins hem intentat entendre el funcionament de les màquines de principis del S. XX que ens miraven bocavadades, com que no ho veiem gens clar en Pere ha preguntat a la Sra. bugadera (xina) però el seu anglès amb accent pequinès no l’entendria ni l’Obama, així que més o menys amb intuició hem descobert que per 2 dòlars (en monedes de 25 cèntims) teniem el tema resolt. Per si les mosques hem posat temperatura freda o poc calenta. Inici de programa, i a mirar com volta la roba dins el bombo.

Per aprofitar el temps hem demanat com funcionava l’assecadora. Les indicacions de la Sra. Xina d’anglès pequinès encara han estat menys clares que les primeres, així que hem trucat al Marc, amic d’en Pere, que és newyorker d’adopció desde fa un parell d’anys i ens ha ajudat a resoldre el misteri. Cal pagar 25 cèntims per sis minuts, i amb aire calent a tope, en trenta minuts pots tenir la roba eixuta, o sigui, 1,5 dòlars.

Mentre feiem alguna foto a la botiga i als cartells i anuncis que penjaven de les parets, s’han acabat les nostres rentadores, una de color i una de blanc. Així que ara tocava l’assecadora. Amb l’ai al cor hem posat tota la roba junta, pregant al Sr. Dixan “si encuentra algo mejor cómprelo”, a l'osset de Mimosin i al xaiet de Norit que quan s’acabés la rotació amb aire més calent que el desert del Sahara a l’agost, la nostra roba no quedés encongida com per vestir una barbie.

Amb la mirada centrada al botó vermell de l’assecadora, hem esperat amb ànsia ... fins que el click de final de programa ens ha tornat a la crua realitat ... amb els ulls mig tancats i amb l’esperança que ho haguéssim fet bé hem obert la màquineta i .... sorpresa ... el resultat final no ha estat tan desastrós com pensàvem ... La roba ha sortit força bé, alguna peça no eixuta del tot, però amb bon estat ... Ho hem aconseguit! ... amb cara de triumfadors i somriure de newyorkers experts hem plegat la roba, l’hem tornat a carregar al carro i cap a casa ... Abans ens hem aturat a una segona bugaderia on renten i planxen les camises molt bé (segons es diu per Park Slope). Per 8 dòlars més tindrem les camises de cotó netes com una patena en tres dies.

Després d’una hora i mitja, i 14 dòlars menys a la butxaca hem superat la nostra primera bugada fora de casa ... Tot i això, repeteixo ... per Déu ... no seria més pràctic tenir rentadora a casa?? Aiiii ... que dura la vida a Brooklyn si vols anar net i polit pel carrer.

DOGS I HOT DOGS

Ahir a la nit vam gaudir del primer sopar amb nous amics de NY, en Francisco i en Javier, professors d'espanyol a Columbia i amics d'una amiga d'uns amics de Barcelona ( o sigui, que no els coneixiem de res) però que ens van fer de cicerones pel barri que compartim i ens van ensenyar un parell de bars i un bon restaurant, on la dimensió dels plats almenys no sembla conseqüència d'una mutació nuclear i fins i tot el vi sembla un més dels que prenem a Barcelona.

La tarda-nit que vam passar junts va resultar molt agradable, ens van acollir més que bé i ens van explicar cent i una històries per sobreviure millor a la ciutat, tenint en compte que l'experiència és un grau i ells fa 10 anys que viuen a NY, sens dubte tot el que ens van explicar ens servirà de molt.

Particularment a mi em van resoldre un gran dubte que em tenia ben intrigat i que em rondava pel cap desde que vam trepitjar la ciutat. Aqui els gossos no semblen gossos, bé, si que ho semblen en el sentit físic de la paraula, són gossos-gossos, però van pels parcs i pels carrers acompanyant els amos sense cap comportament "animal" ... és a dir, són massa tranquils i sembla que visquin només per ser exhibits ... però mai molesten, ni lladren, ni es barallen, ni t'ensumen ... i gairebé ni et miren. El misteri me'l van resoldre els nostres nous amics i encara ara se'm posa la pell de gallina al recordar-ho.

Als USA i per suposat també a NY, molta gent té animals de companyia, especialment gossos, això explica la gran quantitat d'aquests animals que es veuen per tot arreu ... però en un país on per qualsevol "xurrada" et posen una querella i es pot anar directament a la presó han inventat un sistema per evitar-ho, en cas que el teu gosset es comporti com el que és: un gos. Resumint ... si el teu gos lladra massa o massa fort els veïns et poden denunciar, si passejant pel carrer el teu gos mossega a un altre gos ... denuncia "al canto" ... i no cal ni dir que si l'animal mossega a una persona igual et cau la pena de mort ... Solució ...  operen les cordes vocals dels gossets així no poden lladrar o ho fan fluixet ... per evitar mals comportaments: Tranquimalzins canins que els deixen ben relaxadets tot el dia ....  si ni em això es porten bé, doncs contracten al "encantador de perros" de torn i fan sessions maratonianes de bona educació (riute'n tu dels correccionals anglesos) ... per acabar de rematar el tema ... els castren per evitar comportaments sexuals massa violents ... molt fort tot plegat, no?

Els que em coneixeu ja sabeu que no m'agraden gaire els animals, però la història dels pobres gossets a NY em va impactar una mica ... Avui mentre estàvem a Coney Island i feiem cua per comprar un hot dog (dels del menjar) he vist un gosset blanc esperant al seu amo, portava un llasset rosa al cap i una corretja del mateix color i no he pogut evitar sentir una mica de pena ... pobre animal ... capat, mut, drogat i a sobre, disfressat com si fos una barbie ... Si existeix la reencarnació, siusplau, que no em reencarni en gos a New York ... prefereixo ser un Hot Dog ... que se'm mengin d'una bocada i llestos!

CINC

Ara mateix que estic prenent el primer vinet de califòrnia (comprat a una vinoteca força bona a la 5a Av. apropet de casa nostra) i que fa també 5 dies que estem en aquesta ciutat, crec que toca fer un primer balanç (positiu i negatiu) de l'aventura. Sobretot m'agradaria descriure impressions viscudes durant aquests dies ... alguna cosa semblant al "algú ho havia de dir" del Polònia ... només que en aquest cas no és el Tardà ni el seu imitador, sinó un servidor de vostès el que expressa les seves "reflexions"

Dit això, i per "celebrar" els primers 5 dies, amb el vinet comprat a la 5a Av ... aquí teniu les 5 "sentències" ... per tots els gustos:


Les dolentes

1. Els cambrers i dependents de les botigues de Chelsea són molt antipàtics
2. New york és sorollós ... molt sorollòs
3. No entenc gairebé res de l'anglès newyorker, només amb molta atenció i si em parlen poc a poc, pillo alguna cosa (sort del Pere!!) ... help!!
4. No m'agrada anar en metro .... i aqui me'n faig un fart (y lo que me queda!)
5. Ténen l'aire acondicionat massa fort ... tinc fred

Les bones

1. Ningú mira a ningú, tothom va vestit com li dona la gana. He vist estilismes totalment diferents i impossibles, i el més curiós, molts m'agraden
2. M'encanta  Brooklyn i el barri de Park Slope on tenim l'apartament, és tranquil, agradable i Prospect Park està a dues passes per poder passejar, pendre el sol, fer picnic
3. Encara ara miro extasiat els gratacels de Manhattan i em sento petit-petit i no em crec que estic aquí
4. En general, la gent és molt amable ... tenint en compte que és una ciutat grandíssissima 
5. Al super tenen moltíssima verdura i fruita fresca .... Visca la dieta mediterrànea a NY!

En definitiva ... tot i els 5 primers breus ... ratifico, certifico i confirmo que 

I LOVE NEW YORK

PLUJA, SOL I DANSA

Ahir vam viure per primer cop a la ciutat vertical plovent. La pluja ens va acompanyar tot el dia, amb una baixada general de les temperatures que va fer que semblés hivern en comptes de primavera ... però tot i el mal  temps, vam comprar un paraigües i ens vam acostar a Manhattan per veure un parell d’acadèmies on pugui estudiar anglès. 

La principal candidata està al Empire State, imagineu-vos com pot ser estar a una classe d’anglès al pis 63 de l’edifici més famós de NY ... el primer que vaig pensar és que si la classe m’avorria, sempre podria mirar el paisatge urbà desde la finestra i esperar que King-Kong passés per la meva planta ... el segon pensament va ser que en cas d’emergència (entenem per emergència incendi accidental o bé algun atac radical de qualsevol tarat anti-USA) seria díficil baixar de tant amunt. Passat aquest moment de por i fent balança, en definitiva  sembla una bona escola, l’atenció que ens van donar va ser més que correcte i la noia que ens va atendre va fer-ho amb molta amabilitat i vocalitzant poc a poc intentant que jo entengués alguna cosa, per tant té bastants punts de ser on em passaré quinze hores a la setmana a partir (potser) dilluns vinent i fins a finals de juny.

Acabat el moment “seriós” de la jornada, vam continuar paraigües en mà cap a Times Square, el MOMA (on el Pere farà uns cursos molt interessants) i el bar de la planta 35 del Hotel Mandarin Oriental de Central Park on vam continuar mirant els gratacels mullats, prenent un tè de mitja tarda.

Al contrari d’ahir, avui ha fet un dia fantàstic i assoleiat que hem aprofitat per quedar amb la Virginia, la primera de les “alumnes” d’intercanvi del Pere, una newyorker autèntica, jubilada i molt activa, creiem que rica i molt amable que amb el seu accent castellà-anglès característic de qualsevol imitació dels Morancos, ens ha acompanyat per Park Avenue, Central Park i l’Institut Cervantes, on va a classe d’espanyol desde fa temps.

Després d’acomiadar-nos a la Central Station, hem anat cap a Chelsea per comprar entrades d’un espectacle de dansa que hem vist anunciat al Time Out New York i així encetar la nostra “vida cultural” a NY ... i la veritat és que ha valgut la pena ... tres actes de dansa contemporànea, d’una execució perfecte i una música podem dir que “original” amb una traca final ben estranya ... a la mitja part ens han repartit uns taps per les orelles ja que el tercer acte (i últim) era una barreja de dansa i de concert de heavy metal amb uns decibelis tant alts que feien que sense taps resultés impossible continuar dins el teatre ... així doncs i com si fós el més normal del món, tothom s’ha posat els taps de color groc que amablement ens han regalat i molt civilitzadament tots ens hem tapat les orelles i hem vist la brillant actuació amb interès... i nosaltres tal com diu el refrany “donde fueres ... haz lo que vieres” ... també ho hem fet com la resta de newyorkers estilosos que teniem al volant ... Això és NY, la capital del món on hi caben totes les extravagàncies possibles ... i nosaltres, al mig, per seguir-les totes-totes-totes!

ADAPTACIÓ

Ja portem tres dies a New York i poc a poc ens anem acoplant a la ciutat. El més destacable és que no ens acabem d’acostumar al nou horari, el meu cos necessita uns dies per sentir-se còmode amb 6 hores menys i jo, que normalment vaig a dormir tard, ara a les 10 ja caic mort al sofà i a les 6 o quarts de set del matí, ja estic despert ... ai, el món al revés!

Per començar a integrar-nos i portar una vida més o menys normal, vam anar al super a omplir la super-nevera que tenim al pis. El supermercat que tenim mes aprop està prou bé, venen desde potus i altres plantes, fins a menjar de gats, estris de cuina i, per suposat, mil i una salses hipercalòriques i bolleria industrial però, per sorpresa nostra, tenen molta verdura i fruita fresca i bastants aliments “orgànics” ... vist això, amb el carro apunt, vam fer la nostra primera compra, per suposat, de productes ecològics, verdures i pa integral sense aditius ni colorants ... Un cop a la caixa (amb caixera hispana of course) vam ser conscients que aquests productes “naturals” eren força cars ... sort que el canvi Dòlar-Euro ens afavoreix, per tant podrem pagar-ho per evitar tornar a BCN amb 200 Kg de més.

El següent pas va ser la compra d’un parell de mòbils a la companyia MetroPCS, companyia recomanada per la caixera hispana del super i que, sembla ser, és la més econòmica. Tot i això ens vam deixar una petita picotada entre tots dos, pero ara ja tenim un parell de petits celulars (com diuen aquí) amb uns números llarguíssims on podem rebre trucades internacionals, missatges de text i fer les trucades nacionals que necessitem.

El tercer pas va consistir en comprar els abonaments del metro per aquest mes, per 107 dòlars podem fer els trajectes que volguem en metro i en molts dels autobusos de Manhattan. El metro és com sempre, immens, sorollós, ràpid i multiètnic i nosaltres com dos new yorkers més ja l’estem utilitzant a tota pastilla de Brooklyn a Manhattan i de Manhattan a Brooklyn ... amb trajectes d’uns 20-25 minuts de la línea F.

Com que la nostra arribada va coincidir amb el xou Obama-Bin Laden, per allò de ser al centre de la notícia vam anar a la zona 0 per veure l”’ambientillo” i de pas estrenar el bonus mensual de metro. La zona 0 estaba col·lapsada per centenars de mòbils de Televisions de tot el món, grups de bombers “celebrant” el fet històric, molta policia i milers de turistes, com nosaltres, fent fotos per immortalitzar el moment. Aprofitant el viatge vam fer la primera visita al century 21 a comprar samarretes, vam voltar pel Soho i, per acabar de fer “hogar”, ens vam comprar unes sabatilles d’estar per casa al Muji. 

Ara mateix són les 8 del matí del tercer dia, porto una hora despert i, amb les sabatilles posades i el mòbil nou al costat, miro per la finestra la primera pluja que visc a New York ... com són les coses, fins i tot en un dia gris i plujós com el d’avui em sento feliç en aquesta ciutat.

WELCOME TO THE UNITED STATES

Ahir per fi vam posar els peus als United States i sense massa problemes, vam poder començar l’estada a NY city. Els últims acomiadaments a Barcelona van resultar més emotius del que ens imaginàvem, alguna (o moltes) llàgrimes van caure cara avall dels amics, de la familia i, per descomptat, de nosaltres ... però un cop recuperats del moment, vam enfilar feliços i contents cap a l'avió d’American Airlines que ens va portar cap a NY, sabent que tenim una familia i uns amics que valen un potosí!

El vol va resultar bò, tot i els seients incòmodes, el menjar dolent i les hostesses sortides del "baul de los recuerdos" amb cara de tenir restrenyiment desde fà dècades i la resta de passatgers, la majoria jueus ortodoxes que tornaven de Tel Aviv amb un look espectacular i cares més blanques que els nens de "Los Otros". Un cop arribats al JFK, vam passar el control d’immigració ... com sol passar i gràcies al Sr. Murphy i la seva llei, a mi em van fer mil preguntes i al Pere cap ni una ... ja sabeu quin és el meu anglès ... però amb una mica de morro i el que vaig apendre al “cole” aquest trimestre passat, doncs em van segellar el visat i ... cap dins!

Les maletes van arribar abans que nosaltres, ens esperaven ja fora de la cinta (alguna ànima caritativa les va treure i les va deixar soletes en un racó fins que nosaltres vam recollir-les) i cansats però contents vam seguir les indicacions d’una Sra. de color (negre) molt “amable” que amb una veu i un pes de cantant de cor de Gospel organitzava la cua per agafar taxis. Seguint les seves “amables” indicacions i després d’una bona estona, vam agafar un taxi dels grocs i ... cap a Brooklyn.

Park Slope és un barri bonic, de cases petites i aparentment molt tranquil ... la primera impressió és que estarem de nassos ... més contents, si es pot, vam quedar amb l’apartament on viurem els propers mesos ... és es-pec-ta-cu-lar, espaiós, amoblat amb gust i amb detalls com poder veure l’estatua de la llibertat, de lluny, desde la finestra de la cuina o tenir com a veina una tal Sarah Parker (us ho juro!)

Recuperats de l’emoció i desfetes les maletes vam fer el pimer sopar a NY en un restaurant que sembla sortit d’una peli del Woody Allen, amb taules petites molt juntes unes de les altres, música de jazz de fons i new yorkers “super modernos” parlant de lo guay que és NY (bé, això ho suposo, ja que jo no entenia res de res del que deien!).

Aquesta primera nit a la gran ciutat, amb una mica de jet-lag inclòs, ha acabat quan ben d’hora ens hem adonat que no era cap somni, que estàvem a NY ... per rematar el primer dia ... ens hem aixecat amb la gran notícia ... que no és la nostra arribada a la ciutat dels gratacels, sinó la mort del Bin Laden ... Potser no es recordarà tant com els atemptats del 11S, però sens dubte és una data significativa ... i sempre podrem dir ... el dia que van pelar al Bin Laden jo era a NY ...