Amb en Pere ens hem acostumat a la vida de New York, i ara ja no sen's fa "raro" anar a fer la bugada un cop a la setmana a la botiga del xino de la cantonada, agafar el metro constantment i veure rates a les vies i a les andanes, sobretot a la nit, estar tot el dia dient excuse me, i'm sorry quan demanes pas a un botiga, pel carrer o al metro o pagar un 20% de propina cada cop que sopem fora, agafem un taxi o prenem un cóctel.
Això no vol dir que hi hagi costums newyorkers que encara ens sorprenen. Aquí en teniu alguns exemples:
Quan surts de copes és habitual deixar la teva targeta de credit al cambrer i al final de la nit quan demanes el check et cobra tot el que has consumit en un sola nota. A mi em va sorprendre molt el sistema i el primer dia que vaig veure-ho no acabava d'entendre com funcionava, però realment és molt pràctic. No puc ni imaginar-me què passaria si això ho féssim al nostre país, segur que et cobrarien de més i en dos caps de setmana t'haurien polit el compte corrent a base de copes falses, errors diversos i altres "traquimanejes" varis a favor dels bars i discoteques.
Un altra costum aquí, i també a molts països nòrdics d'Europa, és treure's les sabates quan estàs de visita a casa d'algú. Com que la majoria dels nostres nous amics són espanyols no habíem experimentat el costum, però ahir vam estar una estona a casa d'una de les companyes d'intercanvi d'en Pere i només entrar al seu pis del Upper East Side, ella i el marit es van treure les sabates i nosaltres, molt educats, vam fer el mateix. El problema va ser que ahir va diluviar a la ciutat i jo portava unes Converse totalment xopes i per tant, els meus mitjons d'estiu també estàven ben humits ... conseqüència, em vaig anar passejant pel pis amb els peus molls i vaig deixar les meves empremptes podals a la moqueta i les alfombres de la casa ... esperem que no es molestéssin, glups!!
Com ja us vaig explicar en un altra post, les dones jueves ortodoxes porten uns "pelucones" horrorosos seguint les seves tradicions religioses, però a NYC no són les úniques que donen feina als perruquers i als fabricants de postissos, les senyores i les noies de color (negre) també estan enganxades a aquesta moda, però el seu objectiu és diferent, no segueixen les ordres de cap ésser diví que les guia pel bon camí, elles ho fan per pura estètica (o antiestètica depenent del cas). Com diu el Sr. Murphy i la seva llei, quan es té el cabell llis el vols arrissat, quan ets alt vols ser més baix, quan ets prim vols ser més gras i quan ets gras vols ser prim ... concretant, les senyores de color no suporten el seu cabell arrissat i la forma més fàcil que tenen de dissimular-ho és posant-se perruques de diferents estils, colors i mides. La majoria opten per la perruca llisa i de color fosc, semblant a la melena Pocahontas, i van movent el cap perquè es vegi que tenen uns cabells ben sedosos; també hi ha la versió mitja melena, al estil de Victoria Beckam. Les més atrevides les porten de colors, imitant a la Celia Cruz i les pitjors, les que porten melenes ondulades amb metxes o recollits amb monyos impossibles al estil Marujita Díaz. Tot plegat em sembla ben curiós perquè encara que intentin dissimular-ho es nota molt que aquell cabell no és seu i m'agraden molt més les noies que porten un cabell curt ben tallat o melenes llargues arrissades amb un estil natural, sense enganys.
 |
| La gran Celia Cruz, pionera en perruques |
Com veieu estem tot el dia observant i intentant entendre les costums dels altres, però no crec que adoptem cap de les opcions relacionades amb els pentinats, ni que acabem deixant la VISA als cambrers ni que quan tornem a Barcelona fem descalçar a la gent a casa nostra. En definitiva tot i el respecte per les seves costums amb en Pere pensem: Són ben estranys aquests americans!
