Es pot dir que ja som una mica newyorkers després de portar quatre setmanes a la ciutat. Amb en Pere ens hem anat acostumant a la vida que es porta aquí, a les bugaderies, al menjar dels supermercats, als menús poc sans de molts restaurants (que miro de reüll i gairebé no tasto si no porto un Almax a la butxaca), als viatjes en metro ... i a mil cosetes més del dia a dia que acceptem amb total normalitat. Tot i això, encara ara ens sorprenen actituds i costums dels newyorkers autèntics.
Per exemple, perquè criden tant? perquè en comptes de parlar "bramen" a qualsevol lloc? a les botigues, pel carrer, al metro i sobretot als restaurants. Moltes vegades sents converses que semblen baralles i no ho són, és el típic diàleg entre amics, parents o parelles ... crec que la mesura dels decibelis pels newyorkers deu seguir altres paràmetres diferents als nostres, potser passa una mica com les "milles" o els pesos de la balança. El pitjor lloc és als resturants, la gentada que normalment hi ha (aquí la gent no cuina, sopa i dina sempre fora de casa), concentrada en espais no massa grans i tothom amb veus de sopranos i tenors parlant a l'hora ... doncs imagineu-vos el panorama ... sembla una olla de grills ... oh my god!! només hi falta alguna música de fons repetitiva per acabar prenent ibuprofenos anti-mal de cap cada vegada que surtim a sopar fora.
Un altre costum que ens fa gràcia és la salutació dels newyorkers autèntics. Quan es troben, per exemple a un restaurant, doncs somriuen amablement, s'acosten i ... en comptes de donar-se un parell de petons (o un) a la galta doncs ni es toquen, es rossen les galtes i fan el "muac-muac" sense cap contacte físic ... només un "amago" d'abraçada que es queda amb un petit cop a les espatlles i poca cosa més. Jo al començament pensava que aquí tothom era molt fí, rotllo Nati Abascal ... però no ... fins i tot els menys fins se saluden així. Imagineu-vos els primers dies quan nosaltres ens apropàvem a algú que ens presentaven i els fotiem un parell de bons petons a les galtes amb el "muacs-muacs" verdader en plan peli del Almodóvar ... la cara que posaven era d'espant ... i mira que nosaltres anem de finets i educats, però crec que quedàvem com a primitius europeus mediterranis ... ara intentem ser més discrets i donar-los la mà amb poca força, acompanyat d'un somriure d'orella a orella tot dient: nice to meet you!
Un altre "moda" o costum de New York, concretament dels homes de la ciutat és un concepte de trendy diferent al nostre quan parlem de la llargada dels pantalons. Resulta que vèiem molts nois amb els pantalons curtets, per sobre el turmell, normalment amb el camal estret estil anys 60 i amb les sabates o les bambes ben a la vista. Nosaltres, amb la nostra obsessió per les bugaderies i les assecadores destrossa-robes, pensàvem que sel's havien encongit ... pobres, quina ràbia els deu fer! ... però no, aquest cap de setmana que hem anat de rebaixes i que hem buscat pantalons d'estiu, resulta que a New York els pantalons d'home són curts ... si nois seguidors de les últimes tendèndies en moda, és el segon estiu que els pantalons es porten a l'alçada del turmell, què hi farem ... ens ha costat molt trobar-ne alguns de "normals" ... per tant ... hem tingut que comprar-los una mica justets de llargada tot esperant que aquesta moda s'escampi per tot el món i els poguem portar a Barcelona ... sinó, en farem bermudes!
Per acabar amb aquestes curiositats, cal parlar de les noies newyorkers, hàbils expertes en maquillar-se a qualsevol situació, espai o moment. Encara ara em quedo encantat quan de bon matí, dins el metro ple a vessar i amb uns moviments barreja de muntanya russa i locomotora de pelis de l'Oeste, veig "en vivo y en directo" el procés de transformació d'aquestes heroïnes. Amb un petit mirall, un pinzell, una base de maquillatge, quatre polvets, un llàpis d'ulls més afilat que un ganivet i un bon pintallavis, desafien la força centrifuga dels vagons, els cops de la humanitat que les envolta i amb el perill de perdre un ull o, pitjor encara, clavar el llapis al braç del veí del costat, aconsegueixen sortir del metro com si fóssin la Kate Moss apunt de desfilar per la New York Fashion Week. Jo no m'he maquillat mai (de moment) però crec que no deu ser fàcil fer-ho bé i menys en aquestes condicions.
Així entre observacions, pensaments i anàlisi de la ciutat i els seus habitants, hem començat la cinquena setmana com a newyorkers adoptius ... i seguim!
