Ahir per fi vam posar els peus als United States i sense massa problemes, vam poder començar l’estada a NY city. Els últims acomiadaments a Barcelona van resultar més emotius del que ens imaginàvem, alguna (o moltes) llàgrimes van caure cara avall dels amics, de la familia i, per descomptat, de nosaltres ... però un cop recuperats del moment, vam enfilar feliços i contents cap a l'avió d’American Airlines que ens va portar cap a NY, sabent que tenim una familia i uns amics que valen un potosí!
El vol va resultar bò, tot i els seients incòmodes, el menjar dolent i les hostesses sortides del "baul de los recuerdos" amb cara de tenir restrenyiment desde fà dècades i la resta de passatgers, la majoria jueus ortodoxes que tornaven de Tel Aviv amb un look espectacular i cares més blanques que els nens de "Los Otros". Un cop arribats al JFK, vam passar el control d’immigració ... com sol passar i gràcies al Sr. Murphy i la seva llei, a mi em van fer mil preguntes i al Pere cap ni una ... ja sabeu quin és el meu anglès ... però amb una mica de morro i el que vaig apendre al “cole” aquest trimestre passat, doncs em van segellar el visat i ... cap dins!
Les maletes van arribar abans que nosaltres, ens esperaven ja fora de la cinta (alguna ànima caritativa les va treure i les va deixar soletes en un racó fins que nosaltres vam recollir-les) i cansats però contents vam seguir les indicacions d’una Sra. de color (negre) molt “amable” que amb una veu i un pes de cantant de cor de Gospel organitzava la cua per agafar taxis. Seguint les seves “amables” indicacions i després d’una bona estona, vam agafar un taxi dels grocs i ... cap a Brooklyn.
Park Slope és un barri bonic, de cases petites i aparentment molt tranquil ... la primera impressió és que estarem de nassos ... més contents, si es pot, vam quedar amb l’apartament on viurem els propers mesos ... és es-pec-ta-cu-lar, espaiós, amoblat amb gust i amb detalls com poder veure l’estatua de la llibertat, de lluny, desde la finestra de la cuina o tenir com a veina una tal Sarah Parker (us ho juro!)
Recuperats de l’emoció i desfetes les maletes vam fer el pimer sopar a NY en un restaurant que sembla sortit d’una peli del Woody Allen, amb taules petites molt juntes unes de les altres, música de jazz de fons i new yorkers “super modernos” parlant de lo guay que és NY (bé, això ho suposo, ja que jo no entenia res de res del que deien!).
Aquesta primera nit a la gran ciutat, amb una mica de jet-lag inclòs, ha acabat quan ben d’hora ens hem adonat que no era cap somni, que estàvem a NY ... per rematar el primer dia ... ens hem aixecat amb la gran notícia ... que no és la nostra arribada a la ciutat dels gratacels, sinó la mort del Bin Laden ... Potser no es recordarà tant com els atemptats del 11S, però sens dubte és una data significativa ... i sempre podrem dir ... el dia que van pelar al Bin Laden jo era a NY ...
