ANGLÈS II

Ja he acabat (i amb nota! ... que no sigui dit!) el meu trimestre d’anglès al IEN. Amb aquest curs he aconseguit complir un dels preàmbuls del viatge a NY, o sigui, intentar refrescar alguna cosa de l’idioma de Shakespeare, Lady Di i Amy Winehouse i sobretot tornar a agafar l’hàbit d’estudiar com un col·legial d’EGB (perdó, ara és primària i ESO, no?).

Aquesta primera etapa de reinici d’estudis té una segona part ... amb canvi d’ubicació, de BCN a NY ... Ara toca doncs buscar algun lloc per poder estudiar anglès “in situ” ... Gràcies al Sant Google és relativament fàcil localitzar acadèmies, universitats, centres d’idiomes i altres entitats que organitzen cursos d’anglès ... però en un món amb tanta d’informació, amb tantes dades i tant variades ... fa que t’envolti una bacanal informativa que et fa sentir més perdut que un lloro al pol nord. Pel cap no paren de ballar dòlars, carrers, noms d’acadèmies, parades de metro, horaris, nacionalitats dels alumnes, aules, opinions d’alumnes .... boom-boom-boom!!

Del que si m’he adonat és que als USA no s’estan per tonteries, si vols estudiar (encara que sigui menys de 18 hores a la setmana, com és el meu cas) no existeix la possibilitat d’anar a classe “només” un parell de dies a la setmana com he fet fins ara ... si vull fer qualsevol curs tinc horari de matí o de tarda ... però amb un mínim de 3 hores diàries de classe .... grrrr.

Comencen els dubtes, si faig el curs de matí tindré que aixecar-me cada dia a les 6 per poder estar a Manhattan a les 8.30 ... això vol dir anar a dormir d’hora i això NO ho vull ... fer un kit-kat com cal no pot ser més dur que el dia a dia a BCN ... per tant, opció descartada ... escolliré (on sigui!) horari de tarda, una tarda que a NY sembla ser que comença a la 1 o les 2 del migdia ... almenys aquest horari em permetrà fer alguna activitat nocturna i tenir temps lliure de dia ... així doncs, esmorzaré bé, dinaré un hot-dog a les 12 i cap a classe ... on? ... Who knows!

Assegurança mèdica

De tant en tant vaig mirant el calendari i començo a comptar els dies que falten per començar l’aventura americana. Abans de marxar tenim moltes coses a fer, bàsicament anar tancant temes a la feina, arxivant papers, endreçant mails … pel cap em comencen a ballar paraules com skipe, blogger, permís de conducció internacional, targeta VISA or, avantatges-desavantatges, telèfon “pre-pago” americà, classes d’anglès … i fa uns dies especialment “assegurança mèdica”.

Ara per ara, sé que l’assegurança mèdica per tota l’estada als USA em costarà 360 euracos, això si, amb cobertura de 60.000 Euros … ja se sap, als Estats Units per una simple visita al metge de capçalera et casquen de 100 a 300 dòlars, per comprar una simple aspirina necessites recepta i només falta que tinguis algun petit incident on et trenquis, per exemple, el dit petit del peu que per visitar-te i curar-te et poden demanar la VISA, el cotxe, el pis de BCN i obligar-te a vendre les joies i si cal, un dels ronyons.

Com a bon catalanet he intentat buscar una assegurança “buena, bonita y barata” i … no existeix … per tant continuaré inflant amb els meus diners a l’asseguradora Mapfre (que ja m’assegura el pis i la moto) i durant quatre mesos el meu cos i la meva salut dependran d’un telèfon internacional i d’un número de pòlissa … creuaré els dits per no haver d’utilitzar els seus serveis … però si cal ... espero ser tractat com un rei! I si pot ser, per un metge com el de la foto ...

VISAT CONCEDIT

Aquesta setmana, no sé perquè, començo a creure de veritat que en poc més d’un mes i mig estarem a NY!. Segurament hi té a veure el fet que dilluns vam gestionar el Visat a l’ambaixada de Madrid i que dijous ens va arribar el passaport amb el “paperet” concedit per entrar als USA, després de pagar els 10 euros del transport i d’obrir un macro-sobre de MRW (em certa dificultat … sóc una mica Frank Spencer, glups!). La sorpresa va venir quan al obrir el passaport veig que ens han concedit un visat B1 de turista per 10 anys!! … això vol dir que fins el 2021 podem viatjar als Estats Units sense problema i amb cap limitació de temps d’estada … O sigui, que l’entrevista amb una de les cònsuls de l’ambaixada, les cues que vam fer per entrar al recinte, presentar mil documents i deixar les nostres empremptes dactilars han donat un resultat més que bò. 

L'anècdota del dia va venir quan dins el bunker-ambaixada vam assistir a un simulacre d’alarma per evaquar-lo en cas d’atemptat terrorista, incendi o no recordo quina emergència més. Per cada tipologia d’”incident” als USA hi ha un sò diferent … crec però que en el cas d’un atemptat o un incendi o un terratremol no estàs pel sò de l’alarma que "classifica tipològicament! el moment … estàs per escapar d’allà cagant llets en plan ... salvése quien puedaaaa!!! ... però els americans ho tene tot classificat ... raroooos, raroooos, rarooooos!

L’excursió a l’ambaixada es va completar amb dos trajectes d’AVE, una jornada a la sierra nevada dels voltants de Madrid amb cocido madrileño per dinar, una sessió de teatre al Teatro Español de la Plaza Santa Ana (una versió bastant dolenta d’Un tranvia llamado deseo, dirigida per Mario Gas, amb Vicki Peña, Alex Casanova i Ariadna Gil), una visita “privada” a la Biblioteca Nacional (una passada!) i alguns passejos tranquils per la capital del reino … i de tornada a BCN … gairebé ens roben al Metro … serà per què ens acostumem a la “perillosa New York”? … esperem que no!

ENGLISH

El nivell d’anglès que tinc és pitjor que el dels indis de les pelis del oeste i, de fet, no saber anglès és una mena de llosa que m’acompanya desde sempre … bàsicament perquè entenc una mica l’idioma (en relació a la meva capacitat de verbalitzar frases) i em fa molta-moltíssima ràbia no poder parlar si no comptem les quatre frases rotllo telegrama per demanar quatre tonteries com: talla de pantalons, on està el metro, quan val algo, quina hora és … o sigui … una merdeta!

Així en un moment de “subidón” vaig decidir apuntar-me al Institut d’Estudis Nordamericans de Barcelona per intentar en un sol trimestre (i amb 450 euros menys a la butxaca) recordar la poca cosa que sé d’anglès amb l’objectiu final d’aprendre alguna cosa que em sigui útil per moure’m solet per la ciutat, tenint en compte que quan vagi amb en Pere ell ja s’encarregarà de comunicar pels dos en l’idioma “oficial” del país.

Com a persona responsable, aplicada i seriosa que sóc (ejem!) vaig fer la corresponent prova de nivell i com era d’esperar, em van catalogar com a Bàsic 2 (d’un total de 4 en aquest nivell) … per tant, tinc mooooolta feina a fer i poques neurones disponibles … però amb una mica d’esforç estic anant a classe cada dilluns i dimecres de 7 a 8.30 de la tarda amb la meva carpeta del IEN, els meus llibres ben identificats per si els perdo (no els he folrat amb aeronfix, perquè ja tenen una tapa plastificada … com són els americans!) i el meu estoig amb llapis, goma i rotulador nous de trinca … ah … i l’imprescindible diccionari de butxaca Inglé-Ejpañó … En resum … em sento com si tornés a primària amb la diferència que la professora gairebé podria ser la meva filla i l’edat dels altres alumnes, fins i tot, supera en alguns casos la meva.

De moment els exàmens orals i de gramàtica i els listenings que ens van posant cada dos per tres en plan: surpriseeeee!! els vaig superant sense massa problemes … el veritable examen el tindré en un parell de mesos quan tingui que posar en pràctica el que ara estic aprenent.

Quina llàstima que portar ulleres de pasta, semblar un intel·lectual (si ... dic semblar no ser!), anar al Verdi o al Floridablanca a veure pelis en V.O. i escoltar la Madonna no sigui suficient per aprendre el maleït idioma … ara bé, de ganes n’hi poso: “lo juro per Lady Liberty”