NEWYORKERS

A la ciutat hi ha molts turistes, moltíssims, que es mouen bàsicament per la 5a Avinguda, el Central Park i els barris de moda del sud de Manhattan ... però New York és molt gran i per suposat la majoria de la gent que veiem pel carrer són newyorkers 100%.

Hem de tenir en compte, però, que l’orígen d’aquests autèntics habitants de la ciutat és totalment estranger, en una, dues o tres generacions ells van ser uns nouvinguts ... vaja, no crec que ningú pugui assegurar que és oriünd de NY “desde los tiempos de los tiempos” ... o sigui, que és descendent dels indis Lenapes ... ja que primer els holandesos i després els anglesos ja es van cuidar prou de fer-los desaperèixer del mapa.

Dit això, i simplificant una mica, els habitants de la ciutat vertical són d’orígen europeu (els blancs) d’Àfrica (els afroamericans), de centre i sudamèrica (hispanos) i d’Àsia (bàsicament xinesos). Aquesta classificació per orígen ha passat a ser poc important un cop et mous per NY. Anant pel metro, pels carrers i places, pels parcs ... les diferents “races” s’han adaptat a la vida que es porta a la capital del món i m’he fixat amb diferents “estils” a la ciutat.

El primer tipus, bastant corrent, és la senyora blanca, gran, del voltant de 70 anys, però super moderna, independent, amb ulleres de pasta i per suposat, els cabells blancs, ben pentinats i amb un “corte” modernet ... una mena de Diane Keaton però velleta. N’hi ha moltes, especialment a les llibreries, a les botigues de roba (negre o de colors foscos), als museus, a les sales d’exposicions i als resturants més “chic” dels millors barris. 

Un altre tipus de senyora seria la de color (negre) amb obesitat mòrbida, sempre malcarada i malhumorada, suposo que per la seva situació de ciutadana de segona classe durant massa temps i que arrossega una amargor que fa que cridi molt per qualsevol cosa. Si a més hi afegim un uniforme (policia, guarda de seguretat, cambrera, taquillera del metro etc.) la mala llet encara s’accentua més i crec que, si ets blanc i home encara et tracten pitjor. Seria l’equivalent a la típica persona avorrida de la vida que porta.

Un tercer tipus seria el “moderno-moderna” de gran ciutat cosmopolita. Són joves, guapos, estilosos i amb classe. Curiosament les combinacions de roba, complements, pentinats i sabates que porten a vegades són típics de daltònics, però els queden de nassos. Porten escrit a la cara “No hi ha res com ser jove i viure a New York”. En aquest grup s’inclourien els models i les models amb cames quilomètriques i cossos d’escàndol. A Barcelona serien els equivalents als modernillos de Gràcia i del Raval ... fan una mica de ràbia però són de bon veure.

La quarta tipologia seria l’estil jugador de bàsquet, amb gorreta al revès, ulleres de sol, pantalons que cauen, cadenes d’òr, macro-pulseres i samarretes quatre talles més grans. Menjen xiclets a tot hora i al metro porten la música a tope, tot i els auriculars se sent la música màquina a tot el vagó. A vegades van acompanyats de la nòvia, igual o pitjor que ells ... amb minifaldilles o pantalons horrosos, molt maquillades i també amb el xiclet amunt i avall del paladar a la llengua i al inrevés. Són una barreja de “polingoneros” i King Àfrica.

A la 5a Avinguda i “aledaños” trobem l’executiva elegant, vestida de negre, amb cueta, ben maquillada i menjant amanida o entrepà a l’estil francès al Bryant Park. Van arreglades per treballar i per si al sortir de la feina van a fer una copeta de mitja tarda. Porten unes sabates amb uns talons espectaculars, sembla que flotin per sobre de l’acera ... a la tarda però, alguna d’elles (les menys expertes i que no poden seguir la dita “per lluïr s’ha de patir”) caminen com elefants i pagarien per poder treure’s els Manolos o els Jimmy Choo de 500 dòlars ... però no poden ... a NY s’ha de mantenir la classe encara que tinguis els peus “en carne viva”.

Malhauradament a NY també hi ha homeless que passen pel metro a demanar, músics que toquen al carrer per sobreviure i molta gent que la veus mig adormida dins els vagons del metro perquè segurament porten moltes hores desperts i venen o van a treballar i quan s’asseuen cauen rendits. 


La majoria son hispanos o afroamericans i molts tenen la mirada trista i cansada. Estic convençut que per tot aquest últim grup, New York no és la capital del món, ni la veuen glamurosa, ni amb estil, ni se senten feliços de viure-hi. NY és una ciutat per disfrutar-la si tens diners i desgraciadament molts dels newyorkers no en tenen.

ESTILS DE VIDA

Com que ja portem onze dies als USA, poc a poc, ens hem anat acostumant a la bona vida. Llevar-se sense haver d’anar a treballar és molt millor del que m’imaginava, planificar el dia només pensant quina zona de la ciutat visitem, si anem o no a passejar pel parc o si ens acostem a Manhattan o ens quedem a Brooklyn és una sensació estranya però, no cal dir-ho, moooolt agradable.

Precisament disposar d’aquest “temps-no-temps” planificat ens permet viure molt millor la ciutat, sense presses, i podem observar molt més que si anéssim de tour turístic per NY. En aquests moments contemplatius he descobert un New York que desconeixia i que em té força al·lucinat.

Per exemple ... hi ha una quantitat exagerada de salons de bellesa, petits spas i callistes. N’hi ha per tot arreu, amb uns sillons grans i tous que fan que la clienta quedi enfonsada com si el seient fos de “blandiblú”. A totes hores hi ha gent, principalment dones, fent-se les ungles dels peus, massatges a la cara, posant-se ungles postisses, fent-se neteja de cutis ... i tot això de cara al carrer, sense cap tipus de persiana, o sigui, que l’aparador són elles mateixes. Sens dubte és ben curiós com es pot fer públic un tipus de servei que al nostre país és ben discret. El divendres i dissabte passat a la tarda, suposo que en plens prepararius per viure el saturday nigth fever de NY, aquests negocis estàven plens a bessar ... amb noies de tot tipus, color, raça i constitució física (si .... les lletjes també s’arreglen per sortir ... fins i tot més que les altres!!). Els resultats en alguns casos i pel meu gust, gens satisfactoris ... els rinxols, els crepats i les pintures impossibles són "molta moda" ... però com que aquí tothom passa de tot ... doncs, con "dos cojones" i al street que et vegi tot Déu.

Un altre tipus de negoci que es troba en quantitats exagerades són els restaurants ... a Brooklyn n’hi ha de tot tipus, mides, cuines, estils i preus. Al contrari que els salons de bellesa, la majoria d’aquests restaurants són maquíssims, amb estil i bon gust ... dóna igual que es menji shushi o tacos mejicanos, al nostre barri tots semblen sortits d’un catàleg de disseny o de la guia “restaurantes con encanto”. Amb el Pere hem calculat que ens caldrien dues vides per poder tastar-los tots ... De moment ens conformarem en entrar de tant en tant als que ens fàcin més gràcia (al contrari que als centres de bellesa) tot i que resulta difícil escollir ... en definitiva, massa oferta per pocs dies ... a veure si tindrem que allargar l’estada a NY!!

Així doncs, caminant pel nostre barri tranquil·lament o voltant per Manhattan de forma més estressant amb estil purament newyorker hem passat els primers dies a la ciutat, mirant al nostre voltant per no perdre cap detall i en el fons, aprenent dels altres estils de vida.